L'ERMITA DELS "ANOUERS", RECORD DEL QUE VA SER

"Ja podem tremolar que els tècnics s'han posat a treballar".

Fa molt de temps que no vull passar pel paratge crevillentí dels "Anouers", em fa llàstima i em malhumora. Qui ha fet aquest despropòsit?

Unes ruïnes es poden consolidar o rehabilitar, això significa en tots dos casos conservar-les per gaudir-les les generacions futures. Una altra cosa ben diferent és reconstruir, es a dir, fer de nou allò que ja existia, cosa que als "Anouers" ha significat la destrucció per sempre del que hi havia. 

Ermita de Sant Gaitano

Els que hem disfrutat d'aquest indret de la serra no ho podem entendre. Qui pot tenir tan mal gust per fer el que s'ha fet? 'Hem' reconstruït una ermita que no s'assembla a la que hi havia, ni amb els materials ni amb l'estètica. 'Hem' destruït les restes d'un lloc emblemàtic posant-ne d'altres que no tenen res a vore. 'Hem' fet malbé el nostre patrimoni i això no té volta enrere.

Qui ha fet això, potser, se sent orgullós de la seua obra, jo em sentiria avergonyit i sent vergonya d'ells i del que han fet.

Ahir vaig passar pels 'Anouers' i vaig vore com s'estan fent obres noves, ara al naixement; allà on brollava aquell raig d'aigua, que feia especial aquest indret de la serra de Crevillent i que, en el seu vesar continu, va fer possible el creixement dels arbres que donaven nom al paratge. Aquesta aigua que hui s'utilitza per als lavabos va ser molt valorada pels veïns de la contrada i les comarques del sud d'Alacant, fins i tot els nostres avantpassats li van atribuir set miracles.
El lloc, però, ha patit també al llarg de les darreres dècades noves construccions de casetes que no se'n sap ben bé per a què són, eliminant les que històricament han existit i que li donaven un caràcter especial: coves, cases tradicionals, contraforts, canaletes d'aigua...

Aqui vos deixe unes fotos del que hi havia i si un dia passeu per aquest indret i vos atreviu a mirar ja podreu comparar.

GR1, SENDER HISTÒRIC (4a ETAPA)

D'Oliana a Cambrils, per terres d'ermites oblidades
Ara quan el dia s’apaga, a poqueta nit, em ve a la memòria el camí del diumenge passat: la Serra de les Creus, la Valldan, les Encantades, Serra Seca, Turp, el Castell de Cambrils...

Tot just acabem de travessar l’Alt Urgell i el Solsonès se’ns obri davant nostre. Per terres de montserratines, valls amagades, masos abandonats, castells i ermites  avancem camí de la Mediterrània. 

Serra de les Creus

Ben enjorn deixem el caliu de la llar per a endinsar-nos per la Serra de les Creus i més tard per les muntanyes d’Odén. Els carrers d’Oliana romanen adormits enganxats a la son mandrosa de diumenge, mentre que la rosada de la nit lluita per no desaparèixer. Lluiten, també, una gran quantitat d’edificis històrics: castells i ermites romàniques del municipi d’Odén que esperen eixir un dia de l’oblit. L’espoli de la desgana fa que aquesta part de la nostra història desaparega després d’un llarg camí d’esplendor i ara decadència.

Però, el sender continua. Des del mirador de Serra Seca, la Valldan, les Roques Blanques i les Encantades constitueixen el magnífic paspartú que emmarca les serres de Sant Honorat i la Serra d’Aubenç. Tot i que la vista és encisadora hem de marxar, el Port del Compte s’ha amagat baix una cortina de “pluja” que realment és de neu. Així és que poc després la neu i nosaltres coincidim en lloc i hora al castell de Cambrils. Tot just en arribar al poble el paisatge s’ha enfarinat però, és una qüestió que no ens preocupa al caliu de la llar, ja hem arribat.

Sant Honorat

Ermita 

Interior de l'ermita

Interior de l'ermita

Posició privilegiada

Camí empedrat

Arribant al mirador de Serra Seca

Roques Blanques i les Encantades

Turp

Valldan i la Serra d'Aubenç

El sol vint minuts abans de la nevada

Castell de Cambrils

Nevada

GR1: EL SENDER HISTÒRIC (3a ETAPA)

De Peramola a Benavent

Allà, al camí, a on passa la vida, fa calor, plou i neva, fa vent i calma, fa tot i res alhora. 

La neu

Hui hem començat a caminar sota el fred del dematí. Els camps estan coberts d’un fi mantell de rosada que prompte es desfà i els desperta fent-los tornar a la realitat d’una primavera que ja s’intueix. El fred dóna pas a la calor; la nit al dia i l’hivern a la primavera.

Des de la nostra posició privilegiada podem albirar els masos, els castells i les ermites que ocupen tots els pujols. Una arquitectura que parla de reconquesta o més aïnes de conquesta. Edificis que ens mostren el pam a pam lluitat i conquerit, i que a crits reivindiquen que aquestes terres són cristianes (ermites) i que estan disposats a defensar-les (castells) i a viure-hi ((masos).

Passem per Sant Marc i per Pallerols, per la seua antiga escola i per l’església; i creuem el riu de Rialb per Cal Metge... i fa calor.

Pugem a la Serra de Turpí, coberta d’alzines i tatuada de llargues pistes i el Grau de les Moles. I ara neva.

Arribem a Benavent, al peu del Port de Comiols. I passegem per la vila closa observats per ningú: l’habitant més nombrós dels pobles del Pirineu. Ara un fred inventat ens travessa de dalt a baix.

Sant Marc

 

Pallerols

Antiga escola de Pallerols

Vall de Rialb

Sol i pluja

 

Després de la neu

Roca i vent

Paisatge

 

Vila-colsa de Benavent

L'ALEGRIA D'UN BON DIA, EL PORT DEL COMPTE

He perdut el compte de les vegades que he pujat al Pedró dels Quatre Batlles. En solitari, acompanyat per uns, acompanyat per altres, amb neu, sense neu, amb raquetes, corrent, passejant… Però el paisatge del Port del Compte és captivador, mai no ens deixa indiferents. Els boscos de pins, les valls tacades de neu i els pujols més alts, suaus i arrodonits, els paisatges polars, les dolines, les vistes dels Pirineus... són tantes coses!

El diumenge passat vaig tenir la sort de retrobar-me amb el Pedró dels Quatre Batlles, amb l’agradable companya d’uns bons amics, exiliats com jo en aquesta meravellosa terra d’acollida,