I PER FI, EL BASTIMENTS

Una, i una altra més, i fins a quatre vegades hem anat a fer el Bastiments i mai no havíem pogut pujar. Ventades, nevades, glaçades i, fins i tot, embossos de trànsit ho havien fet impossible.

Arribant al Coll de la Marrana

Ara que ens hem desfet de la nit de l’hivern i arriben els llargs dies de la primavera és un bon moment per tornar-ho a intentar. Un dijous d’abril, aprofitant un impàs en el treball i sense matinar molt ens hem desplaçat cap a l’estació d’esquí de Vallter. 

Comencem a caminar, el refugi d’Ulldeter que ens rep tancat, i es que no hi ha ningú a l’estació que ha tancat fa només uns dies. Tenim tota la muntanya per nosaltres. 

Encara hi ha neu per a fer ús de les raquetes, tot i que la neu adopta unes formes un tant incòmodes, sembla que caminem fent equilibri entre els clots i els munts. Tranquil•lament, seguim pujant fins al coll de la Marrana per enfilar-nos després al Bastiments, la muntanya més alta d’aquesta zona. Les vistes són extenses: als nostres peus les valls de Carrançà, Coma de Vaca, Núria, el Pla de Guillem, el Costabona, el Gra de Fajol, Montserrat...

És agradable sentir l’aire fred de la muntanya i gaudir, possiblement de les últimes neus de a temporada però ara toca baixar. El descens és molt còmode i ràpid, aprofitem per a fer-nos fotos i gaudir de l’espai. Baixem contents perquè el Bastiments hui sí, per fi ens ha deixat acostar-nos.

Camí d'Ulldeter

Vallter

Pla del refugi d'Ulldeter

Coll de la Marrana i Bastiments

Caminant amb raquetes

El Coll de la Marrana

Coma de Vaca

Balandrau

Creu del Bastiments

Cim

Sessió fotogràfica

SIERRA MÁGINA, LA MUNTANYA DELS ARBRES VELLS

Amb més de dos mil metres d’alçada, palplantada al bell mig dels grans camps d’oliveres s’alça ferma la Sierra Mágina.

Gran roure

Les neus de Sierra Nevada s’esbrinen per damunt dels pujols, i miren i admiren amb enveja la solitud de la muntanya, que per aquesta cara es mostra rocallosa i despullada. Els cims més alts de Mágina vigilen el pas del petit grup de caminants. A poc a poc s’acosten al Miramundos, i al seu refugi, un edifici de forma peculiar que retalla la seua silueta en un cel blau i clar. Els caminants descansen i gaudeixen dels prats frescos de la primavera incipient al capdamunt mentre que bufa una suau brisa, fresca i neta com les de les muntanyes altes.

De tant en tant, Mágina deixa escapar petits rajos d’aigua freda i pura, i imagina racons de frescor i d’ombra entapissats com sempre d’un mantell verd d’herba. Els caminants els aprofiten per descansar; tot i que, potser, no estan cansats. 

Un escurçó creua pel camí, als peus dels excursionistes. L’ofidi estava prenent el sol de la primavera al resguard de la solitud de la muntanya, sorprès pel pas dels caminants, s’allunya ràpidament. De mentre, els ramats de xais pasturen tranquil•lament pels prats verds; i les àguiles alcen el vol dibuixant cercles al cel, sense moure les ales, albirant els cingles i els cims tacats amb la poca neu que queda de l’hivern. 

Mágina però, s’amaga d’altres secrets dins les valls més apartades dels tràfec dels senderistes. Mágina és la muntanya dels arbres vells. Hi ha alzines majestuoses i foradades on hi podrien dormir estirats a dins. També hi ha aurons, i roures. 

Els caminants passen i admiren aquests éssers vius majestuosos, i passen com un raig, com un instant en la llarga vida. Tots són arbres que saben d’història, de molta història... l’han viscuda.

Roques

Arribant al Miramundos

Refugi de Miramundos

Aurons

Descans a la vora de la fontr

Prats

Escurçó

Caminants 

Gran alzina

 

Dins d'una alzina

Paisatge

Oliveres

L'era del castell

Paisatge

SERRA DE CREVILLENT, ELS COLORS DE LA PRIMAVERA

Vista del Picatxo des de la Vella

És la primavera, l’estació més bucòlica de totes. Les flors primerenques dels ametlers i la gran quantitat de flors, unes aromàtiques i d’altres amb colors ben vius, fan d’aquesta estació una època magnífica per a gaudir de la Serra de Crevillent.

Normalment, a mitjans de febrer la floració dels ametlers arriba al seu màxim esplendor. Els bancals s’omplin de flors blanques amb un contrast viu amb el blau intens del cel i el verd dels pins. Els camps conreats ametlers arriben gairebé fins els cims en un paisatge humà de gran bellesa. Aquest paisatge però, pateix de l’abandó. Ja queden poques persones que s’animen a treballar les terres dures i seques de la serra.

D’altra banda, l’absència de grans masses arbòries a la cara de llevant fa possible la proliferació d’altres plantes d’un port menor però amb un gran interès botànic: orquídies, aromàtiques, fenolls, esparts... Tot això fa que els paisatges siguin variats i que ens trobem veritables perles que no hauríem de deixar perdre.

Bancals d'ametlers de la umbria del Picatxo

Flor d'ametler

'Pijolobo', cistanhe phelypaea

Bancal florit del Puntal

Esparts a lalloma de la Vella

Picatxo

Bancals d'ametlers