Nacho Martinez: La Transpeninsular

dissabte, 24 de gener del 2009

La Transpeninsular

...

LA TRANSPENINSULAR A PEU
de Cadaqués a Santiago de Compostela

El nord de la península ibèrica és un magnífic escenari per als amants de les grans caminades. Tres interessants massissos muntanyencs conformen aquest territori: els Pirineus, la Serralada Cantàbrica y el massís Gallec-leonés. També gaudeix d’una diversitat natural i paisatgística insuperable. Així doncs, després d’observar totes aquestes qualitats, va nàixer la necessitat de recórrer-les d’una manera pausada i natural. La Transpeninsular a peu.

Es tracta d’un projecte llarg, dur i que requereix constància, un estat físic adequat a més d’una desimboltura en terreny d’alta muntanya o en paratges despoblats com els de la Serralada Cantàbrica.
Començàrem el repte de la Tranpeninsular de una forma casual, només volíem (ni més ni menys) recórrer el trajecte que va des de Pamplona fins a Santiago per un camí alternatiu al transitat Camino de Santiago tradicional. ¿Què millor que anar caminant per la muntanya? I això férem. A l’agost de l’any 1999 començàrem el primer pas de la Transpeninsular, vint-i-sis dies tardàrem en arribar a Santiago, amb jornades de deu a catorze hores. A vegades no existien els camins que indicaven els mapes i havíem de preguntar a la gent dels pobles, sorpresos de vore per les seues terres aqueixos nous pelegrins. D’altra banda, quan arribàvem als pobles no trobàvem on dormir i el que és pitjor no teníem la possibilitat de trobar res que menjar. Els pobles de la vessant sud de la Serralada Cantàbrica són petits i no gaudeixen de la majoria dels serveis bàsics (el pa només es pot comprar un dia a la setmana, no hi ha cap botiga on comprar els queviures...) però, en canvi, ofereixen d’una gran solidaritat i són molt hospitalaris amb els caminants.

L’any 2001 començàrem la segona etapa de la Transpeninsular, aquesta vegada en sentit contrari, des d’Irun fins a Benàsc. Vam recórrer el sender balitzat GR 11 i sense grans complicacions arribàrem a Benàsc als desset dies de eixir d’Irun. La dificultat d’aquest tram era el terreny d’alta muntanya amb una climatologia molt inestable i la gran distància i desnivell entre els refugis que utilitzàvem per dormir.
La tercera etapa, durant dotze dies de l’agost de l’any 2003, fou des de Benàsc a Puig Cerdà. La climatologia adversa ens va impossibilitar finalitzar en les aigües del Mediterrani. Cosa que agraïm ara perquè ens a facilitat dur a terme enguany una nova ruta d’enllaç entre el Mediterrani i Santiago de Compostela.
Passaren els anys i la Transpeninsular semblava estar oblidada, altres projectes a l’estranger (Alps i Andes) li van llevar el protagonisme. Però, enguany (2008) hem représ el projecte. El pas dels anys ens ha fet madurar dins del món de la muntanya. Res no és com era, des de les primeres motxilles que pesaven vora els divuit quilos fins a les d’enguany que no hi arriben als onze. Els nous materials de muntanya han reduït les dimensions i el pes, però han augmentat les prestacions, l’experiència (una gran aliada) ens ha ajudat a saber què és el que realment necessitem i què és el que no. Amb tots aquests dilemes vam reprendre de nou el projecte de la Transpeninsular.

No ens agradava la idea de començar en alt, a la Cerdanya, i finalitzar baixant cap al Mediterrani, al Cap de Creus; per això vam optar per canviar el sentit del trajecte iniciaríem el recorregut a la població de Cadaqués a la voramar i pujaríem fent una mena de volta utilitzant aquesta vegada els diferents senders que recorren els Pirineus. Per una banda, el GR11 quan marxem per la vessant sud, d’altra el GR10 per la nord, l’HRP quan volem ascendir algun cim i d’altres senders no marcats. Això ens va possibilitar dissenyar una ruta al nostre gust, ascendint el Canigó y d’altres cims emblemàtics de la zona.
Com a mostra us deixe unes fotos de l’etapa de Cadaqués a Puig Cerdà realitzada enguany durant tretze dies.