El dia 14 de juny del 2009 vaig començar aquesta història muntanyenca a la vora del Mediterrani a la població de Portbou.Vaig arribar a aquesta població catalana, amb fort caràcter fronterer a les 7 de la vesprada. Tot just em vaig dirigir a la platja per començar la ruta.
Dia 1 (Portbou-Font de Taravaus)
Des de la platja em dirigeix per la carretera, i després per un sender, cap al coll de Belitres. Després de pujar aquest coll el pròxim objectiu és el coll del Frare per a, posteriorment, dirigir-me al puig Queroig de 636m i que està coronat per les runes d’un castell. Després de pujar-hi i poc temps després veig a la vora d’una pista una construcció que sembla un petit refugi de pedra. S’està fent de nit i pense que serà un bon lloc on passar-la.
Es tracta d’una font amb poc cabdal i que pense que més avançat l’estiu no tindrà aigua.
Des de la platja em dirigeix per la carretera, i després per un sender, cap al coll de Belitres. Després de pujar aquest coll el pròxim objectiu és el coll del Frare per a, posteriorment, dirigir-me al puig Queroig de 636m i que està coronat per les runes d’un castell. Després de pujar-hi i poc temps després veig a la vora d’una pista una construcció que sembla un petit refugi de pedra. S’està fent de nit i pense que serà un bon lloc on passar-la.
Es tracta d’una font amb poc cabdal i que pense que més avançat l’estiu no tindrà aigua.Dia 2 (Font de Taravaus-Coll de l’Oullat)
Abans de les 6 del matí ja estic en marxa. Recupere el camí del dia anterior. Prompte comence a pujar un seguit de cims de poca alçada però que m’obliguen a un esforç continu: Puig de Taravaus (697m), d’en Jordà (757m), de la Perdiu (755m.), de la Calma (712m), Sallfort (981m), dels Pradets (1175m), de la Carabassera (1000m) i el Puig Neulós (1256m).
El paisatge prompte es torna verd. Els prats i els boscos humits i els arbres torçuts pel vent fan de l’entorn un lloc per a gaudir.
Abans de les 6 del matí ja estic en marxa. Recupere el camí del dia anterior. Prompte comence a pujar un seguit de cims de poca alçada però que m’obliguen a un esforç continu: Puig de Taravaus (697m), d’en Jordà (757m), de la Perdiu (755m.), de la Calma (712m), Sallfort (981m), dels Pradets (1175m), de la Carabassera (1000m) i el Puig Neulós (1256m).
El paisatge prompte es torna verd. Els prats i els boscos humits i els arbres torçuts pel vent fan de l’entorn un lloc per a gaudir.
Dia 3 (Coll de l’Oullat-Amelie-les-Bains)
Comença un dia fort tan per la distància com pel desnivell. Abans de les 7 del matí ja estic caminant seguint els senyals del GR 10 camí del Portús, població fronterera francesa molt prop de la Jonquera.
Comença un dia fort tan per la distància com pel desnivell. Abans de les 7 del matí ja estic caminant seguint els senyals del GR 10 camí del Portús, població fronterera francesa molt prop de la Jonquera.
Al principi el camí va retallant les corbes de la carretera però els últims cinc kilòmetres no es pot evitar i tinc que caminar per una carretera estreta. Em fixe amb els punt kilomètrics i me n’adone que el ritme és de 9 min/km... Quin ritme!
Continue amb aquesta marxeta i molt prompte estic en la població de Las Illas. Els boscos són impressionants i ombrívols.
Des de Las Illas i sense parar em dirigeix al Castell de la Cabrera i al Santuari de Salines. La meua sorpresa creix quan a la 1 del migdia ja hi soc al santuari i les possibilitats d’arribar a Amelie són reals.
Després d’aquest atac
d’eufòria carregue aigua en la magnífica font de Salines i continue el camí.
A l’arribada al Coll dels Pous de Neu em trobe amb forces i encara em dura l’entusiasme i em plantege pujar al Roc de Frausa (1450m) encara que el temps amenaça tempesta.
Puje per un empinat corriol entre una fageda espectacular fins arribar al cim oriental.
La baixada és dura i llarga, el temps cada vegada més negre, ja s’escolten els trons de la tempesta que s’arrima pel Canigó. Conec aquesta baixada i sec que és molt incòmoda, no m’agradaria baixar-la mullada.
Al cap de quasi quatre hores de descens ja tinc les primeres cases d’Amelie-les-Bains a la vista. En Aquest moment comença a descarregar la tempesta i en menys de cinc minuts estic tot xopat.
Dia 4 (Amelie-les-Bains-Refugi de Cortalets)
Abans que isca el sol ja estic caminant. Hui és una etapa dura i llarga. Primer he de pujar a la Torre de l’Avetera per un llarg entramat de pistes i senders solitaris.
El desnivell és molt fort i he de superar els més de 2300m positius que n’hi ha des de la població d’Amelie-les-Bains fins al refugi de Cortalets.
A més hem d’afegir que el tram del Coll de la Cirera fins al ras del Prat de Cabrera està obstruït per un munt d’arbres tombats. El transit pel sender és molt difícil i he de superar els arbres: uns arrossegant-me pel terra, altres per damunt i en alguns casos he de buscar un nou pas pel mig dels matolls.
Dia 5 (Refugi de Cortalets-Ulldeter)
Hui és el dia del Canigó, el primer gran cim dels Pirineus des del Mediterrani. Els seus 2784m d’alçada i el descens per la xemeneia li donen un caràcter de gran muntanya. Però, no obstant això es tracta d’una muntanya fàcil i molt accessible, només cal caminar poc més d’hora i quart per a trepitjar el cim.
El dia és esplèndid i la visió des del cim espectacular. Al capdamunt només estic el temps precís per acomiadar-me dels meus amics noruecs i llançar-me a baixar la famosa xemeneia.
Un pas massa mitificat i que en condicions estival no té més dificultat que la d’esquivar les pedres que puguen caure de la gent que passa per damunt.
La baixada fins a la cabana d’Aragó està marcada pel color groc de l’argelaga i el verd dels prats. El paratge és encisador.
Però el camí de hui només ha fet que començar, encara queda molt de trajecte per arribar a Ulldeter.
Pràcticament corrent baixe fins al refugi antic de Marialles i sense parar comence l’ascens al Pla de Guillem. La pujada és molt dura i, a més, els núvols amenacen tempesta.
Quan arribe al Pla de Guillem la boira no em deixa vore el camí. He d’orientar-me amb la brúixola dins d’un pla a 2000m d’altura. És l’únic moment que tinc dubtes de la ruta i he de traure el mapa. Finalment, trie caminar per a on marca la brúixola sense molta confiança fins que trobe el camí correcte.
Una vegada trobat el camí comence el llarg trajecte que per damunt de la carena muntanyenca em condueix cap a les pistes de Valter 2000. Abans d’això corone el cim Roc Colom de 2505m.
Finalment arribe al refugi d’Ulldeter un poc més tard de les 6 de la vesprada.
Dia 6 (Ulldeter-Sallagossa)
Després d’una estada molt agradable en el refugi d’Ulldeter he d’afrontar una nova etapa amb molta duresa. Es tracta de pujar fins arribar a la carena que enllaça els cims del Circ de Núria.
Les prediccions meteorològiques no són massa bones i pronostiquen tempestes fortes a partir del migdia.
En aquest dia la pujada i baixada dels cims és una constant. El Pic de la Fossa del Gegant (2801m), Noucreus (2799m), Noufonts (2861m), Eina (2786m), Puig del Coll d’Eina
(2775m), Puig de Núria (2684m), Finestrelles (2829m), Puig del Coll de Finestrelles (2741m), Puigmal de Segre (2848m) i el Puigmal Petit de Segre (2812m) són petites elevacions però que afegeixen un plus d’exigència a la ruta. En total des que puje el cim de la Fossa del Gegant fins al Puigmal Petit de Segre he hagut de superar més de 700m de desnivell positiu.
El meu objectiu, el Puigmal, es resisteix amagat baix d’una tempesta i he d’abandonar-lo per la Vall de Err.
Després d’un llarg descens arribe a la població d’Err i poc més tard a Sallagossa.
Continue amb aquesta marxeta i molt prompte estic en la població de Las Illas. Els boscos són impressionants i ombrívols.
Des de Las Illas i sense parar em dirigeix al Castell de la Cabrera i al Santuari de Salines. La meua sorpresa creix quan a la 1 del migdia ja hi soc al santuari i les possibilitats d’arribar a Amelie són reals.
Després d’aquest atac
d’eufòria carregue aigua en la magnífica font de Salines i continue el camí.A l’arribada al Coll dels Pous de Neu em trobe amb forces i encara em dura l’entusiasme i em plantege pujar al Roc de Frausa (1450m) encara que el temps amenaça tempesta.
Puje per un empinat corriol entre una fageda espectacular fins arribar al cim oriental.
La baixada és dura i llarga, el temps cada vegada més negre, ja s’escolten els trons de la tempesta que s’arrima pel Canigó. Conec aquesta baixada i sec que és molt incòmoda, no m’agradaria baixar-la mullada.
Al cap de quasi quatre hores de descens ja tinc les primeres cases d’Amelie-les-Bains a la vista. En Aquest moment comença a descarregar la tempesta i en menys de cinc minuts estic tot xopat.
Dia 4 (Amelie-les-Bains-Refugi de Cortalets)
Abans que isca el sol ja estic caminant. Hui és una etapa dura i llarga. Primer he de pujar a la Torre de l’Avetera per un llarg entramat de pistes i senders solitaris.
El desnivell és molt fort i he de superar els més de 2300m positius que n’hi ha des de la població d’Amelie-les-Bains fins al refugi de Cortalets.
A més hem d’afegir que el tram del Coll de la Cirera fins al ras del Prat de Cabrera està obstruït per un munt d’arbres tombats. El transit pel sender és molt difícil i he de superar els arbres: uns arrossegant-me pel terra, altres per damunt i en alguns casos he de buscar un nou pas pel mig dels matolls.
Dia 5 (Refugi de Cortalets-Ulldeter)
Hui és el dia del Canigó, el primer gran cim dels Pirineus des del Mediterrani. Els seus 2784m d’alçada i el descens per la xemeneia li donen un caràcter de gran muntanya. Però, no obstant això es tracta d’una muntanya fàcil i molt accessible, només cal caminar poc més d’hora i quart per a trepitjar el cim.
El dia és esplèndid i la visió des del cim espectacular. Al capdamunt només estic el temps precís per acomiadar-me dels meus amics noruecs i llançar-me a baixar la famosa xemeneia.
Un pas massa mitificat i que en condicions estival no té més dificultat que la d’esquivar les pedres que puguen caure de la gent que passa per damunt.
La baixada fins a la cabana d’Aragó està marcada pel color groc de l’argelaga i el verd dels prats. El paratge és encisador.
Però el camí de hui només ha fet que començar, encara queda molt de trajecte per arribar a Ulldeter.Pràcticament corrent baixe fins al refugi antic de Marialles i sense parar comence l’ascens al Pla de Guillem. La pujada és molt dura i, a més, els núvols amenacen tempesta.
Quan arribe al Pla de Guillem la boira no em deixa vore el camí. He d’orientar-me amb la brúixola dins d’un pla a 2000m d’altura. És l’únic moment que tinc dubtes de la ruta i he de traure el mapa. Finalment, trie caminar per a on marca la brúixola sense molta confiança fins que trobe el camí correcte.
Una vegada trobat el camí comence el llarg trajecte que per damunt de la carena muntanyenca em condueix cap a les pistes de Valter 2000. Abans d’això corone el cim Roc Colom de 2505m.
Finalment arribe al refugi d’Ulldeter un poc més tard de les 6 de la vesprada.
Dia 6 (Ulldeter-Sallagossa)
Després d’una estada molt agradable en el refugi d’Ulldeter he d’afrontar una nova etapa amb molta duresa. Es tracta de pujar fins arribar a la carena que enllaça els cims del Circ de Núria.
Les prediccions meteorològiques no són massa bones i pronostiquen tempestes fortes a partir del migdia.
En aquest dia la pujada i baixada dels cims és una constant. El Pic de la Fossa del Gegant (2801m), Noucreus (2799m), Noufonts (2861m), Eina (2786m), Puig del Coll d’Eina
(2775m), Puig de Núria (2684m), Finestrelles (2829m), Puig del Coll de Finestrelles (2741m), Puigmal de Segre (2848m) i el Puigmal Petit de Segre (2812m) són petites elevacions però que afegeixen un plus d’exigència a la ruta. En total des que puje el cim de la Fossa del Gegant fins al Puigmal Petit de Segre he hagut de superar més de 700m de desnivell positiu.El meu objectiu, el Puigmal, es resisteix amagat baix d’una tempesta i he d’abandonar-lo per la Vall de Err.
Després d’un llarg descens arribe a la població d’Err i poc més tard a Sallagossa.
Dia 7 (Sallagossa-Bésines) 
El camí cap a la Bullosa és senzill. Transita per una pista sense molts desnivells i les més de quatre hores que marquen els indicadors es converteixen en poc més de tres hores.
La moral augmenta i sembla que vaig a menjar-me el món. Pràcticament sense adonar-me’n estic al cim del Carlit (2921m). Ara queda una impressionant baixada cap a l’estany de Lanòs.
El descens torna a ser molt llarg i pesat. He de vorejar el llac en un seguit de puja-i-baixa constant.
Al final arribe
a una cabana prop de les 5 i mitja de la vesprada. Estic temptat de fer nit ací però només tinc un entrepà tot corretjós per sopar. Així que opte per continuar camí fins al refugi guardat de Bésines.
Altra vegada em trobe pujant. El temps s’està posant nuvolós i l’alegria del caminar del matí ja no hi és. Al capdamunt del Coll de Coma d’Anyell el paisatge canvia força. El descens és per un estret barranc amb molta neu i llacs encaixonats per les altes parets rocoses.
Després de baixar prop de dues hores em trobe amb un senyal que indica el refugi de Bésines tot just per a on venia jo... M’he passat el refugi!
Com que no estic dispost a tornar camí arrere continue per la vall fins que trobe una cabana a la vora de la presa del llac on fer nit.
La moral augmenta i sembla que vaig a menjar-me el món. Pràcticament sense adonar-me’n estic al cim del Carlit (2921m). Ara queda una impressionant baixada cap a l’estany de Lanòs.
El descens torna a ser molt llarg i pesat. He de vorejar el llac en un seguit de puja-i-baixa constant.
Al final arribe
a una cabana prop de les 5 i mitja de la vesprada. Estic temptat de fer nit ací però només tinc un entrepà tot corretjós per sopar. Així que opte per continuar camí fins al refugi guardat de Bésines.Altra vegada em trobe pujant. El temps s’està posant nuvolós i l’alegria del caminar del matí ja no hi és. Al capdamunt del Coll de Coma d’Anyell el paisatge canvia força. El descens és per un estret barranc amb molta neu i llacs encaixonats per les altes parets rocoses.
Després de baixar prop de dues hores em trobe amb un senyal que indica el refugi de Bésines tot just per a on venia jo... M’he passat el refugi!
Com que no estic dispost a tornar camí arrere continue per la vall fins que trobe una cabana a la vora de la presa del llac on fer nit.Dia 8 (Bésines-Refugi de Juclar)
Malgrat les poques comoditats de la cabana he passat una nit reconfortant.
De bon de matí he començat a caminar. No he menjat res i em costa baixar, el dia d’ahir em va deixar una mica tocat.
La baixada al xicotet poble de L’Hospitalet-près-l’Andorre és
un petit sender per dins d’un bosc de pins. A l’arribada al poble faig un esmorzar i compre dos entrepans per a la jornada.
Prompte estic pujant de nou per un paisatge ple de llacs i cims rocosos. Hui ja no camine com ahir, crec que el no menjar i l’etapa tan dura del darrer dia m’han deixat tocat.
Al passar per baix del Pic d’Escobes no tinc forces per pujar-lo (és una muntanya que li tinc ganes) i trie per baixar cap a la Vall d’Inclés ja en terres andorranes.
En el descens trobe gent i pregunte pel camping d’Inclés. Em diuen que no està obert i que no hi ha cap tenda, ni bar on comprar menjar.
Opte per passar la nit al magnific refugi de Juclar. Es tracta d’un refugi lliure però amb més comoditats que molts dels guardats, però, sense menjar. He de racionar els entrepans i reservar-ne per a l’endemà.
Dia 9 (Refugi de Juclar-Canillo)
Un altre dia en dejú i ja en van tres. Es nota en el caminar i les forces no són les que eren fa tan sols uns dies.
Efectivament a Inclés no trobe cap tenda ni bar on poder avituallar-me.
Continue en una dura pujada cap a la Collada del Clot Sord. Però el camí es perd i les indicacions que tinc no són molt exactes. He de pujar tot dret cap amunt, això fa que el desgast físic siga molt gran. A més he de baixar també sense camí fins a la cabana dels Coms de Jam. Hi arribe tard i molt cansat i opte per baixar-me’n cap a la població de Canillo. No vull arriscar-me a no trobar menjar i passar-me un altre dia en aquestes condicions.
Dia 10 (Canillo-Refugi de la Vall Ferrera)
Aprofite la vesprada en Canillo per aprovisionar-me de menjar i material de muntanya que necessite i descansar, sobretot descansar.
A les 7 del matí i ja quasi recuperat dels dies anteriors emprenc el camí al Coll d’Ordino. Quan arribe a Ordino veig cafeteries i bars i dic “hui no passe sense menjar”. Em faig un entrepà i torne a caminar ara camí del Coma Pedrosa, màxima altura d’Andorra.
El camí al cim passa en primer lloc per un agradable bosc, després per uns prats i finalment per un caos de pedres i neu.
Ara queda la baixada, l’experiència dels darrers dies em diu que he de tenir-li més por a les baixades que a les pujades. Efectivament, la baixada és per dues tarteres de pedra molt solta i finalment per pendents de neu tova.
Després d’arribar al refugi lliure de Baiau continue baixant fins al Pla de Boet, prop d’aquest racó es troba el refugi de Vall Ferrera al peu de la Pica d’Estats.
Dia 11 (Refugi de la Vall Ferrera-Tavascan)
El
dia de hui les coses ja no comencen a anar bé. Tenia la intenció d’ascendir la Pica d’Estats però crec que amb la fatiga que porte acumulada és millor continuar un parell de jornades pel GR 11, més senzill i menys exigent. Potser en dues jornades puga arribar a Espot...
Però les coses no són així, el GR 11, almenys des de la Vall Ferrera fins a Espot, està completament abandonat.
Sembla increïble que després de l’esforç de la gent de la vall per mantenir vius els pobles amb albergs, hostals i altres serveis turístics ningú no es preocupe de mantenir els senders (atenció a les administracions competents i/o Federació Catalana de Muntanyisme).
Després d‘un dia lleig i sense grans atractius, només boscos plens d’arbres tombats, llargues pistes i una interminable i evitable volta fins arribar a Tavascan aplegue a les 6 de la vesprada.
Dia 12 (Tavascan-Estaon)
El dia amaneix amb tempesta, des de les 5 del matí no ha
deixat de descarregar amb força i fins les 10 no puc començar a caminar.
És només un clar en la tempesta el que aprofite per anar-me’n cap a Estaon. Prompte ix el sol encara que jo ja estic completament xopat. El camí cap Estaon és ràpid encara que he d’ascendir fins al Coll de Jou.
La vall d’Estaon rellueix amb l’aigua de la pluja i el sol que comença a aparèixer per darrere dels núvols.
Arribe al poble tot just en el moment que la tempesta torna a tancar-se per sobre de la vall. Al poc temps ja torna a descarregar amb força durant tota la vesprada.
M’ho prenc com a un dia de descans en el fantàstic refugi d’Estaon (molt recomanable), magníficament atés i amb una bona cuina... tot un luxe!
Dia 13 (Estaon-Espot)
El ritme és molt bo i avance ràpidament. Però, de sobte el camí desapareix sota un mar de matolls de més d’un metre d’alçada i pel mig d’un dens bosc, els senyals de GR són inexistents o inútils per estar esborrades per l’abandonament d’any rere any (alerta a qui li corresponga).
Sec que el sender passa a la vora del cim del Montcaubo de 2270m i que aquest està coronat per unes antenes de telefonia.
Puje bosc a través, són més de dues hores sortejant els matolls i les branques dels arbres fins que arribe a la pista que puja al cim.
Des d’ací passe més d’un hora rastrejant per tots els racons a la recerca d’un senyal de GR. A la fi en trobe una mig esborrada. L’alegria és gran però no dura molt, als pocs metres es torna a perdre el sender i les marques. Opte per continuar per l’aresta fins que trobe una baixada
acceptable cap a Dorve. Un incendi ho ha devastat tot i és molt difícil seguir el camí. Son dues hores més, ara de baixada, camp a través i per mig de grans matolls.
Per fi arribe a Dorve, un poble quasi abandonat amb les cases enderrocades.
Carregue un poc d’aigua i continue cap a la Guingueta.
Camí de la Guingueta comença a caure pedra i a ploure... El dia és molt DIVERTIT!
A l’arribada al poble estic molt fatigat i estic temptat a fer nit en el poble. Però, no puc perdre més dies en aquest tram.
Després de descansar continue camí cap a Espot. Després d’un hora comença a descarregar una forta tempesta... sort que estic a refugi en el portal d’una casa!
Mitja hora després mamprenc el camí per una pista asfaltada. El camí es fa interminable fins que arribe a Espot quasi a les 7 de la vesprada.
Dia 14 (Espot-Refugi de la Restanca)
A les 7 del matí i sense desdejunar mamprenc el camí. Fins que arribe al refugi de Colomers (a les 12) no puc menjar res i, malgrat que el meu ritme ha sigut fort, no puc exigir-li molt més al meu cos.
Continue camí de la Restanca i després de passar per paratges espectaculars hi arribe a les 6 de la vesprada.
El Refugi de la Restanca. Es tracta d’un refugi guardat que es troba dins del circuit de Carros de Foc, la inclusió en aquest circuit fa que sempre estiga molt massificat amb els inconvenients que això comporta. Jo recomane tractar d’evitar tots els refugis del circuit. En general, no hi trobarem un lloc agradable on descansar d’una dura jornada de muntanya, sinó un bulliciós espai on és difícil dormir i que no et desapareguen algunes coses. En la meua estada en el refugi de la Restanca em va desaparèixer el telèfon mòbil. Aquest s’esdevé com a indispensable eina en cas d’accident quan caminem en solitari. Probablement algú dirà que fa uns anys quan no hi havia cap telèfon mòbil i també es feia muntanya... assumint certs riscos. Bé, jo no estic disposat a assumir-los i, per tant, crec que aquest instrument és imprescindible per a la meua travessia.
Dia 15 (Refugi de la Restanca-Viella)
Em desperte de bon matí amb la intenció d’eixir el més prompte possible. Abans de les 7 ja estic preparat per a esmorzar. Però al fer la motxilla me n’adone que m’han desaparegut el telèfon i una petita ràdio. Busque per tots els racons, faig i desfaig la motxilla una desena de voltes, mire en la llitera on he dormit i no apareixen. Informe als guardes del refugi i ells tampoc en saben res.
A les 10 del matí encara no he recuperat el telèfon, trie per baixar a Viella per comprar-ne un altre i així continuar amb la travessia. El tram que començava ara és un dels més compromesos de la ruta, amb glaceres, arestes, i passos de grimpada.
El camí de baixada a Arties és penós. Més si saps que és un pas arrere en la ruta.
Al migdia d’un diumenge arribe a Viella. Hauré d’esperar a l’endemà per a comprar el telèfon.
Per la nit parle amb el refugi i em diuen que han recuperat les dues coses. Uns nens d’uns 12 o 13 anys els havien furtat. Els guardes del refugi amb molt de tacte van fer que les tornaren.
Dia 16 (Viella-Refugi de la Restanca-Refugi de Conangles)
De bon matí, i després de fer unes compres, mamprenc el camí de nou al refugi de la Restanca. Que dur és fer un camí de tornada. Han sigut dos dies de perdre el temps, ni he avançat ni he descansat. Moralment m’ha afectat molt.
Arribe al refugi cap al mig dia. Després de recuperar els meus objectes i d’agrair als guardes la seua tasca torne al camí.
A la mitja hora d’eixir del refugi el temps comença a empitjorar i al poc descarrega una tempesta que no pararà fins que arribe al refugi de Conangles tres hores més tard.
Aquest refugi està molt bé i és molt recomanable. És millor que l’antic Hospital de Sant Nicolau i està a només 15 minuts de la boca sud del Túnel de Viella.
Dia 17 (Refugi de Conangles)
Els darrers dies m’han deixat molt tocat. Les circumstàncies adverses, la climatologia i l’esgotament acumulat em fan plantejar-me la retirada.
El dia de hui es presenta plujós i la predicció és de fortes tempestes. He decidit descansar tot el dia per a veure que faig.
Dedique part del matí, quan no plou, a passejar per la magnífica fageda que envolta el refugi mentre que se sequen la roba i les botes.
Dia 18 (Refugi de Conangles-Refugi de la Renclusa)
Ho he decidit, ja ho tinc clar. Aniré al refugi de la Renclusa i pujaré a l’Aneto. Al seu cim donaré per conclosa aquesta aventura pels Pirineus.
A les 6:30 del matí ja estic caminant. El primer pas de hui és ascendir a la tuca de Molieres 3010m. Per arribar-hi he de pujar tota la vall plena de cascades, llacs i empinades costeres de neu.
Fins el refugi lliure de Molieres el camí és empinat però senzill. A partir d’ací comença la neu que no està amb les condicions adequades per a caminar. La neu és tova i per sota ja s’han obert forats entre les roques. A vegades, al trepitjar la neu s’enfonsa i fique les cames fins a la cintura.
A poc a poc vaig progressant fins que trobe un xic que acaba de tenir un accident en la neu. M’adverteix que si no tinc piolet que no puje, que la neu està malament.
Trac el piolet i em fique els grampons per a continuar la marxa. Fins arribar al pas del Coll de Molieres.
En poc temps corone la tuca de Molieres i sense pensar-ho comence la baixada.
Primer baixe sense grampons, però en algun tram he de tornar a posar-me’ls i això em fa perdre molt de temps.
Ara resta pujar al refugi de la Renclusa.
Tot just quan m’estic llevant les botes per entrar al refugi comença una forta tempesta de pedra.
Dia 19 (Aneto)
Hui és l’últim dia. Ja ho he decidit.
A les 6 i mitja ja estic en marxa cap al cim dels Pirineus. L’absència de neu en els primers trams de pujada fan que aquesta siga tediosa tant al pujar com al baixar.
Abans del que pensava ja he passat el Portillón Superior i l’Aneto ja està enfront. Prompte arribaré al seu cim.
Després de posar-me i llevar-me els grampons unes quantes vegades ja estic davant del famós Paso de Mahoma. En pocs minuts estic al cim.
És la tercera vegada que he pujat aquest cim i mai m’ha defraudat. Potser que al fer-ho sempre en dates de poca afluència mai l’he trobat massificat.
Crec que aquest és un bon final per a la travessia.
Malgrat les poques comoditats de la cabana he passat una nit reconfortant.
De bon de matí he començat a caminar. No he menjat res i em costa baixar, el dia d’ahir em va deixar una mica tocat.
La baixada al xicotet poble de L’Hospitalet-près-l’Andorre és
un petit sender per dins d’un bosc de pins. A l’arribada al poble faig un esmorzar i compre dos entrepans per a la jornada.Prompte estic pujant de nou per un paisatge ple de llacs i cims rocosos. Hui ja no camine com ahir, crec que el no menjar i l’etapa tan dura del darrer dia m’han deixat tocat.
Al passar per baix del Pic d’Escobes no tinc forces per pujar-lo (és una muntanya que li tinc ganes) i trie per baixar cap a la Vall d’Inclés ja en terres andorranes.
En el descens trobe gent i pregunte pel camping d’Inclés. Em diuen que no està obert i que no hi ha cap tenda, ni bar on comprar menjar.
Opte per passar la nit al magnific refugi de Juclar. Es tracta d’un refugi lliure però amb més comoditats que molts dels guardats, però, sense menjar. He de racionar els entrepans i reservar-ne per a l’endemà.Dia 9 (Refugi de Juclar-Canillo)
Un altre dia en dejú i ja en van tres. Es nota en el caminar i les forces no són les que eren fa tan sols uns dies.
Efectivament a Inclés no trobe cap tenda ni bar on poder avituallar-me.
Continue en una dura pujada cap a la Collada del Clot Sord. Però el camí es perd i les indicacions que tinc no són molt exactes. He de pujar tot dret cap amunt, això fa que el desgast físic siga molt gran. A més he de baixar també sense camí fins a la cabana dels Coms de Jam. Hi arribe tard i molt cansat i opte per baixar-me’n cap a la població de Canillo. No vull arriscar-me a no trobar menjar i passar-me un altre dia en aquestes condicions.
Dia 10 (Canillo-Refugi de la Vall Ferrera)
Aprofite la vesprada en Canillo per aprovisionar-me de menjar i material de muntanya que necessite i descansar, sobretot descansar.
A les 7 del matí i ja quasi recuperat dels dies anteriors emprenc el camí al Coll d’Ordino. Quan arribe a Ordino veig cafeteries i bars i dic “hui no passe sense menjar”. Em faig un entrepà i torne a caminar ara camí del Coma Pedrosa, màxima altura d’Andorra.
El camí al cim passa en primer lloc per un agradable bosc, després per uns prats i finalment per un caos de pedres i neu.
Ara queda la baixada, l’experiència dels darrers dies em diu que he de tenir-li més por a les baixades que a les pujades. Efectivament, la baixada és per dues tarteres de pedra molt solta i finalment per pendents de neu tova.
Després d’arribar al refugi lliure de Baiau continue baixant fins al Pla de Boet, prop d’aquest racó es troba el refugi de Vall Ferrera al peu de la Pica d’Estats.
Dia 11 (Refugi de la Vall Ferrera-Tavascan)
El
dia de hui les coses ja no comencen a anar bé. Tenia la intenció d’ascendir la Pica d’Estats però crec que amb la fatiga que porte acumulada és millor continuar un parell de jornades pel GR 11, més senzill i menys exigent. Potser en dues jornades puga arribar a Espot...Però les coses no són així, el GR 11, almenys des de la Vall Ferrera fins a Espot, està completament abandonat.
Sembla increïble que després de l’esforç de la gent de la vall per mantenir vius els pobles amb albergs, hostals i altres serveis turístics ningú no es preocupe de mantenir els senders (atenció a les administracions competents i/o Federació Catalana de Muntanyisme).
Després d‘un dia lleig i sense grans atractius, només boscos plens d’arbres tombats, llargues pistes i una interminable i evitable volta fins arribar a Tavascan aplegue a les 6 de la vesprada.
Dia 12 (Tavascan-Estaon)
El dia amaneix amb tempesta, des de les 5 del matí no ha
deixat de descarregar amb força i fins les 10 no puc començar a caminar.És només un clar en la tempesta el que aprofite per anar-me’n cap a Estaon. Prompte ix el sol encara que jo ja estic completament xopat. El camí cap Estaon és ràpid encara que he d’ascendir fins al Coll de Jou.
La vall d’Estaon rellueix amb l’aigua de la pluja i el sol que comença a aparèixer per darrere dels núvols.
Arribe al poble tot just en el moment que la tempesta torna a tancar-se per sobre de la vall. Al poc temps ja torna a descarregar amb força durant tota la vesprada.
M’ho prenc com a un dia de descans en el fantàstic refugi d’Estaon (molt recomanable), magníficament atés i amb una bona cuina... tot un luxe!
Dia 13 (Estaon-Espot)
El ritme és molt bo i avance ràpidament. Però, de sobte el camí desapareix sota un mar de matolls de més d’un metre d’alçada i pel mig d’un dens bosc, els senyals de GR són inexistents o inútils per estar esborrades per l’abandonament d’any rere any (alerta a qui li corresponga).Sec que el sender passa a la vora del cim del Montcaubo de 2270m i que aquest està coronat per unes antenes de telefonia.
Puje bosc a través, són més de dues hores sortejant els matolls i les branques dels arbres fins que arribe a la pista que puja al cim.
Des d’ací passe més d’un hora rastrejant per tots els racons a la recerca d’un senyal de GR. A la fi en trobe una mig esborrada. L’alegria és gran però no dura molt, als pocs metres es torna a perdre el sender i les marques. Opte per continuar per l’aresta fins que trobe una baixada
acceptable cap a Dorve. Un incendi ho ha devastat tot i és molt difícil seguir el camí. Son dues hores més, ara de baixada, camp a través i per mig de grans matolls.Per fi arribe a Dorve, un poble quasi abandonat amb les cases enderrocades.
Carregue un poc d’aigua i continue cap a la Guingueta.
Camí de la Guingueta comença a caure pedra i a ploure... El dia és molt DIVERTIT!
A l’arribada al poble estic molt fatigat i estic temptat a fer nit en el poble. Però, no puc perdre més dies en aquest tram.
Després de descansar continue camí cap a Espot. Després d’un hora comença a descarregar una forta tempesta... sort que estic a refugi en el portal d’una casa!Mitja hora després mamprenc el camí per una pista asfaltada. El camí es fa interminable fins que arribe a Espot quasi a les 7 de la vesprada.
Dia 14 (Espot-Refugi de la Restanca)
A les 7 del matí i sense desdejunar mamprenc el camí. Fins que arribe al refugi de Colomers (a les 12) no puc menjar res i, malgrat que el meu ritme ha sigut fort, no puc exigir-li molt més al meu cos.
Continue camí de la Restanca i després de passar per paratges espectaculars hi arribe a les 6 de la vesprada.El Refugi de la Restanca. Es tracta d’un refugi guardat que es troba dins del circuit de Carros de Foc, la inclusió en aquest circuit fa que sempre estiga molt massificat amb els inconvenients que això comporta. Jo recomane tractar d’evitar tots els refugis del circuit. En general, no hi trobarem un lloc agradable on descansar d’una dura jornada de muntanya, sinó un bulliciós espai on és difícil dormir i que no et desapareguen algunes coses. En la meua estada en el refugi de la Restanca em va desaparèixer el telèfon mòbil. Aquest s’esdevé com a indispensable eina en cas d’accident quan caminem en solitari. Probablement algú dirà que fa uns anys quan no hi havia cap telèfon mòbil i també es feia muntanya... assumint certs riscos. Bé, jo no estic disposat a assumir-los i, per tant, crec que aquest instrument és imprescindible per a la meua travessia.
Dia 15 (Refugi de la Restanca-Viella)
Em desperte de bon matí amb la intenció d’eixir el més prompte possible. Abans de les 7 ja estic preparat per a esmorzar. Però al fer la motxilla me n’adone que m’han desaparegut el telèfon i una petita ràdio. Busque per tots els racons, faig i desfaig la motxilla una desena de voltes, mire en la llitera on he dormit i no apareixen. Informe als guardes del refugi i ells tampoc en saben res.
A les 10 del matí encara no he recuperat el telèfon, trie per baixar a Viella per comprar-ne un altre i així continuar amb la travessia. El tram que començava ara és un dels més compromesos de la ruta, amb glaceres, arestes, i passos de grimpada.El camí de baixada a Arties és penós. Més si saps que és un pas arrere en la ruta.
Al migdia d’un diumenge arribe a Viella. Hauré d’esperar a l’endemà per a comprar el telèfon.
Per la nit parle amb el refugi i em diuen que han recuperat les dues coses. Uns nens d’uns 12 o 13 anys els havien furtat. Els guardes del refugi amb molt de tacte van fer que les tornaren.
Dia 16 (Viella-Refugi de la Restanca-Refugi de Conangles)
De bon matí, i després de fer unes compres, mamprenc el camí de nou al refugi de la Restanca. Que dur és fer un camí de tornada. Han sigut dos dies de perdre el temps, ni he avançat ni he descansat. Moralment m’ha afectat molt.
Arribe al refugi cap al mig dia. Després de recuperar els meus objectes i d’agrair als guardes la seua tasca torne al camí.A la mitja hora d’eixir del refugi el temps comença a empitjorar i al poc descarrega una tempesta que no pararà fins que arribe al refugi de Conangles tres hores més tard.
Aquest refugi està molt bé i és molt recomanable. És millor que l’antic Hospital de Sant Nicolau i està a només 15 minuts de la boca sud del Túnel de Viella.
Dia 17 (Refugi de Conangles)
Els darrers dies m’han deixat molt tocat. Les circumstàncies adverses, la climatologia i l’esgotament acumulat em fan plantejar-me la retirada.El dia de hui es presenta plujós i la predicció és de fortes tempestes. He decidit descansar tot el dia per a veure que faig.
Dedique part del matí, quan no plou, a passejar per la magnífica fageda que envolta el refugi mentre que se sequen la roba i les botes.
Dia 18 (Refugi de Conangles-Refugi de la Renclusa)
Ho he decidit, ja ho tinc clar. Aniré al refugi de la Renclusa i pujaré a l’Aneto. Al seu cim donaré per conclosa aquesta aventura pels Pirineus.A les 6:30 del matí ja estic caminant. El primer pas de hui és ascendir a la tuca de Molieres 3010m. Per arribar-hi he de pujar tota la vall plena de cascades, llacs i empinades costeres de neu.
Fins el refugi lliure de Molieres el camí és empinat però senzill. A partir d’ací comença la neu que no està amb les condicions adequades per a caminar. La neu és tova i per sota ja s’han obert forats entre les roques. A vegades, al trepitjar la neu s’enfonsa i fique les cames fins a la cintura.
A poc a poc vaig progressant fins que trobe un xic que acaba de tenir un accident en la neu. M’adverteix que si no tinc piolet que no puje, que la neu està malament.Trac el piolet i em fique els grampons per a continuar la marxa. Fins arribar al pas del Coll de Molieres.
En poc temps corone la tuca de Molieres i sense pensar-ho comence la baixada.
Primer baixe sense grampons, però en algun tram he de tornar a posar-me’ls i això em fa perdre molt de temps.
Ara resta pujar al refugi de la Renclusa.
Tot just quan m’estic llevant les botes per entrar al refugi comença una forta tempesta de pedra.
Dia 19 (Aneto)
Hui és l’últim dia. Ja ho he decidit.
A les 6 i mitja ja estic en marxa cap al cim dels Pirineus. L’absència de neu en els primers trams de pujada fan que aquesta siga tediosa tant al pujar com al baixar.
Abans del que pensava ja he passat el Portillón Superior i l’Aneto ja està enfront. Prompte arribaré al seu cim.
Després de posar-me i llevar-me els grampons unes quantes vegades ja estic davant del famós Paso de Mahoma. En pocs minuts estic al cim.És la tercera vegada que he pujat aquest cim i mai m’ha defraudat. Potser que al fer-ho sempre en dates de poca afluència mai l’he trobat massificat.
Crec que aquest és un bon final per a la travessia.
DADES TÈCNIQUES:
ASCENSIONS:
ASCENSIONS:
- Queroig 636m
- Puig de Taravaus 697m
- Puig de la Perdiu 755m
- Puig d’en Jordà 757m
- Puig de la Calma 712m
- Puig de Sallfort 981m
- Puig dels Quatre Termes 1156m
- Puig dels Pradets 1175m
- Puig Neulós 1256m
- Roc de Frausa Oriental 1450m
- Roc de Frausa Occidental 1417m
- Canigó 2784m
- Roc Colom 2506m
- Pic de la Fossa del Gegant 2801m
- Noucreus 2799m
- Noufonts 2861m
- Eina 2786m
- Puig del Coll d’Eina 2775m
- Puig de Núria 2684m
- Finestrelles 2829m
- Puig del Coll de Finestrelles 2741m
- Puigmal de Segre 2848m
- Puigmal Petit de Segre 2812m
- Carlit 2921m
- Coma Pedrosa 2942m
- Montcaubo2290m
- Tuc de Molieres 3010m
- Aneto 3404m
DESNIVELLS - Etapa 1: Portbou – Font de Taravaus. Desnivell:+700m/-120m. Temps: 2:30h
- Etapa 2: Font de Taravaus – Coll de l’Oullat. Desnivell:+1400m/-940m. Temps: 8:00h
- Etapa 3: Coll de l’Oullat – Amelie-les-Bains. Desnivell :+1540m/-2250m. Temps: 10:30h
- Etapa 4: Amelie-les-Bains – R. de Cortalets. Desnivell: +2300m/-357m. Temps: 12:00h
- Etapa 5: R. de Cortalets - Ulldeter. Desnivell: +1784m/-1718m. Temps: 10:00h
- Etapa 6: Ulldeter- Sallagossa. Desnivell: +1370m/-1876m. Temps: 11:00h
- Etapa 7: Sallagossa - Bèsines. Desnivell: +2050m/-1400m. Temps: 11:00h
- Etapa 8: Bèsines – R. Juclar. Desnivell: +1160m/-834m. Temps: 7:00h
- Etapa 9: R. Juclar - Canillo. Desnivell: +725m/-1145m. Temps: 8:00h
- Etapa 10: Canillo – R. Vallferrera. Desnivell: +2316m/-1906m. Temps: 11:50h
- Etapa 11: R. Vallferrera - Tavascan . Desnivell: +1160m/-1340m. Temps: 9:30h
- Etapa 12: Tavascan - Estaon. Desnivell: +920m/-815m. Temps: 3:45h
- Etapa 13: Estaon - Espot. Desnivell: +1500m/-1475m. Temps: 10:00h
- Etapa 14: Espot – R. de la Restanca. Desnivell: +1930m/-1235m. Temps: 9:45h
- Etapa 15: R. de la Restanca - Viella . Desnivell: +0m/-866m. Temps: 4:00h
- Etapa 16: Viella - Conangles. Desnivell: +1266m/-920m. Temps: 8:30h
- Etapa 17: Conangles. Desnivell: +0m/-0m. Temps: 0:00h
- Etapa 18: Conangles – R. de la Renclusa. Desnivell: +1600m/-1080m. Temps: 8:30h
- Etapa 19: Aneto. Desnivell: +1280m/-1430m. Temps: 6:30h
- TOTAL DESNIVELL POSITIU: 23733m
- TOTAL DESNIVELL NEGATIU: 21928m
- TOTAL DE TEMPS INVERTIT: 152 h 20m
- JORNADES TOTALS D’ACTIVITAT: 18 dies
- JORNADES DE DESCANS:1 dia
- JORNADES TOTALS: 19 dies
- HORES D’ACTIVITAT/DIA*: 8h
- DESNIVELL POSITIU/DIA*: 1249,1m
- DESNIVELL POSITIU/HORA: 155,9m
- DISTÀNCIA/DIA*: 24,263km
- DISTÀNCIA/HORA: 3,030km
*Les mitges estan calculades sobre 19 jornades.
DISTÀNCIES
Etapa 1; Portbou – Font de Taravaus; Distància parcial*: 13km; Distància total*: 13km; Temps: 2:30h- Etapa 2; Font de Taravaus – Coll de l’Oullat; Distància parcial*: 32km; Distància total*: 45km; Temps: 8h
- Etapa 3; Coll de l’Oullat – Amelie-les-Bains; Distància parcial*: 42,8km; Distància total*: 87,8km; Temps: 10:30h
- Etapa 4; Amelie-les-Bains – R. de Cortalets; Distància parcial*: 40,8km; Distància total*: 128,6km; Temps: 12h
- Etapa 5; R. de Cortalets - Ulldeter; Distància parcial*: 35,7km; Distància total*: 164,3km; Temps: 10h
- Etapa 6; Ulldeter- Sallagossa; Distància parcial*: 27km; Distància total*: 191,3km; Temps: 11h
- Etapa 7; Sallagossa - Bèsines; Distància parcial*: 36,5km; Distància total*: 227,8km; Temps: 11h
- Etapa 8; Bèsines – R. Juclar; Distància parcial*: 27km; Distància total*: 254,8km; Temps: 7h
- Etapa 9; R. Juclar - Canillo; Distància parcial*: 22km; Distància total*: 276,8km; Temps: 8h
- Etapa 10; Canillo – R. Vallferrera; Distància parcial*: 30,4km; Distància total*: 306,4km; Temps: 11:50h
- Etapa 11; R. Vallferrera - Tavascan; Distància parcial*: 25km; Distància total*: 331,4km; Temps: 9:30h
- Etapa 12; Tavascan - Estaon; Distància parcial*: 11,2km; Distància total*: 342,6km; Temps: 3:45h
- Etapa 13; Estaon - Espot; Distància parcial*: 18,5km; Distància total*: 361,1km; Temps: 10h
- Etapa 14; Espot – R. de la Restanca; Distància parcial*: 27,9km; Distància total*: 389km; Temps: 9:45h
- Etapa 15; R. de la Restanca - Viella; Distància parcial*: 15km; Distància total*: 404km; Temps: 4h
- Etapa 16; Viella - Conangles; Distància parcial*: 24,7km; Distància total*: 428,7km; Temps: 8:30h
- Etapa 17; Conangles; Distància parcial*: 0km; Distància total*: 428,7km; Temps: 0h
- Etapa 18; Conangles – R. de la Renclusa; Distància parcial*: 21,2km; Distància total*: 449,9km; Temps: 8:30h
- Etapa 19; Aneto; Distància parcial* 12km; Distància total*: 461,9km; Temps: 6:30h
* Tant la distància parcial i total són estimacions i, probablement, poden haver diferències amb la distància real.
VEURE MÉS FOTOS
Text i fotos: Nacho Martínez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada