Nacho Martinez: LA ROCA DEL CORB, SANT HONORAT I EL ROC DE RUMBAU

dissabte, 1 de febrer del 2014

LA ROCA DEL CORB, SANT HONORAT I EL ROC DE RUMBAU

LA PORTA AL PIRINEU.

Els primers contraforts de la serralada pirinenca apareixen tancant un món interior farcit de pobles, d’història, de natura i d’art.

El riu Segre al llarg de molts anys ha excavat una porta a l’Alt Urgell. Les seues aigües s’escapen camí avall per l’únic lloc possible, vigilat per penya-segats i boscos de pins, roures, alzines...., albirat i admirat per ermites i castells encimbellats en llocs impossibles.

Ahir vaig visitar la Seu d’Urgell, vaig passejar pels seus carrers, pel magnífic barri històric i per la preciosa catedral romànica, sota la presència majestuosa de la Serra del Cadí, la muntanya que el primer dia que la vaig veure, ja fa uns anys, em va enamorar. Una visió que, aleshores, vaig voler atrapar, quedar-me-la, abraçar-la. Sí, ahir vaig tornar a la Seu.

Pel tall fet a les muntanyes on ans només hi era protagonista el riu Segre, ara hi passa la carretera, i ahir hi vaig passar jo. La malenconia em va envair. Anava recordant els llocs que vaig gaudir fa uns anys... Alinyà, Coll de Nargó, Montferrer, Castellbo, Castell-Ciutat, Anserall i Alàs, sobretot, Alàs. Com me’n recorde dels nens d’Alàs.

Però, tornem-hi a les primeres línies de l’article i als primers contraforts de la serralada. Hi ha una construcció meitat castell, meitat ermita, encimbellada en un punxegut penyó, envoltada de cingles i de boscos. És Castell-Llebre (segle X). Només la seua visió des de la carretera convida a visitar-la i a descobrir com –si em permeteu la paraula- collons s’hi pot accedir.

Buscant documentació, vaig trobar una magnífica ressenya d’una ruta per la serra de Sant Honorat i que passa per Castell-Llebre. La caminada té altres atractius més accessibles ja que l’ermita romànica i les runes del castell no es poden visitar perquè estan tancats en clau i des de fora no es veu pràcticament res. Una llàstima.

Però abans d’això he gaudit de la visita de la casa de la balma del Roc del Corb, una construcció de tova, molt ben conservada i que va estar habitada fins al primer terç del segle passat. Als anys vint es va celebrar una boda a la que no s’hi va presentar el nuvi, i que davant de la desesperació de la núvia es va presentar un nou candidat entre els assistents. Aquesta nova parella es va casar, van celebrar boda a la casa de la balma del Corb i, potser, van menjar anissos.

Poc més hem d’esperar-nos per trobar el següent punt d’interès. Tot just, dalt dels cingles de la balma s’hi troben les runes de l’ermita de Sant Salvador (segle XI), l’ermita romànica més menuda de Catalunya. Té unes dimensions de 3,5m x 5m, però, és que no hi ha lloc per més.

Des d’aquí i tornant pel mateix camí s’arriba a un espectacle de la natura que no ens deixa indiferents. Es tracta d’un flanqueig horitzontal pels contraforts de la Mola de Sant Honorat. Es tracta d’una travessa llarga, d’uns dos quilòmetres, a vegades aèria i molt fotogènica.

Tot just acabant de passar aquesta “faixa” comença a ploure. L’ambient és fred però suportable. Al poc temps i més aïnes sense esforç s’arriba a la Mola de Sant Honorat, a on hi ha les runes de l’ermita (segle XVIII). Es tracta d’un indret molt bonic, no apte per a qui patisca de vertigen. Excepte pel costat que hem pujat l’esplanada del cim està envoltada de precipicis, abismes de més de cent metres (pot ser que hi hagen de més de dos-cents).