És una agradable vesprada de diumenge d’hivern, de les que sovintegen per aquestes terres del sud. El cel és clar i net. La serra, la de Crevillent, canvia de to; ara adquireix el color blau de les muntanyes llunyanes, i poc després es mostra retallada i dibuixada pel sol que vol amagar-se darrere de la Serra de la Pila.
Però hui m’allunye del meu poble a la recerca del nord. Aquell nord anhelat pel seu verd que s’escampa per tot arreu, per la humitat de les seues valls i pels rius que tant necessita la nostra terra del sud.
Un revolt de tres-cents seixanta graus em permet incorporar-me a l’autovia i, alhora, mirar per última vegada la serra de Crevillent. Tracte de retenir a la memòria aquesta image i comence a recordar.
Les ones de les llomes ixen amb el sol lateral de l’hivern, i el color de terra despullada reprodueixen la nostàlgia d’altres temps. Quede pensant en les vesprades que he passat passejant, caminant, corrent, pedalejant.. per tots els racons d’aquesta serra, i em ve al cap un lloc molt especial: la Tanca del Runar o del runal com hem acabat pronunciant els crevillentins. Quin nom més valencià! No hi ha altre indret de la serra amb un nom tan especial, fins i tot sona bé: la Tanca del Runar.
Recorde les baixades des del Campanà sempre amb la pressa dels corredors, arribant a l’arbre penjat i al seu camí de pedres; recorde, també, l'estret sender a la vora del barranc i els corbs que hi havien ans.
Però la imatge que em ve a la memòria és la de les últimes hores de la vesprada a la tardor o a l’hivern quan la Tanca del Runar mostra uns colors ataronjats i grocs. És un paisatge de pedra i roca, d’ametlers secs, de llentiscles. És un paisatge d’estretor i de silenci... de pau.
...i allà per damunt de les roques, ara ix la lluna.
 |
| Paisatge de pedra |
 |
| Passadís |
 |
| Estranya perspectiva |
 |
| El Campanà |
 |
| Descomposició de la roca |
 |
| La Tanca des de l'interior |
 |
| Ametler penjat |
 |
| La cara rocallosa de la Tanca |
 |
| Lluna i roques |
