SERRA DE CREVILLENT, ELS COLORS DE LA PRIMAVERA

Vista del Picatxo des de la Vella

És la primavera, l’estació més bucòlica de totes. Les flors primerenques dels ametlers i la gran quantitat de flors, unes aromàtiques i d’altres amb colors ben vius, fan d’aquesta estació una època magnífica per a gaudir de la Serra de Crevillent.

Normalment, a mitjans de febrer la floració dels ametlers arriba al seu màxim esplendor. Els bancals s’omplin de flors blanques amb un contrast viu amb el blau intens del cel i el verd dels pins. Els camps conreats ametlers arriben gairebé fins els cims en un paisatge humà de gran bellesa. Aquest paisatge però, pateix de l’abandó. Ja queden poques persones que s’animen a treballar les terres dures i seques de la serra.

D’altra banda, l’absència de grans masses arbòries a la cara de llevant fa possible la proliferació d’altres plantes d’un port menor però amb un gran interès botànic: orquídies, aromàtiques, fenolls, esparts... Tot això fa que els paisatges siguin variats i que ens trobem veritables perles que no hauríem de deixar perdre.

Bancals d'ametlers de la umbria del Picatxo

Flor d'ametler

'Pijolobo', cistanhe phelypaea

Bancal florit del Puntal

Esparts a lalloma de la Vella

Picatxo

Bancals d'ametlers

L'ERMITA DELS "ANOUERS", RECORD DEL QUE VA SER

"Ja podem tremolar que els tècnics s'han posat a treballar".

Fa molt de temps que no vull passar pel paratge crevillentí dels "Anouers", em fa llàstima i em malhumora. Qui ha fet aquest despropòsit?

Unes ruïnes es poden consolidar o rehabilitar, això significa en tots dos casos conservar-les per gaudir-les les generacions futures. Una altra cosa ben diferent és reconstruir, es a dir, fer de nou allò que ja existia, cosa que als "Anouers" ha significat la destrucció per sempre del que hi havia. 

Ermita de Sant Gaitano

Els que hem disfrutat d'aquest indret de la serra no ho podem entendre. Qui pot tenir tan mal gust per fer el que s'ha fet? 'Hem' reconstruït una ermita que no s'assembla a la que hi havia, ni amb els materials ni amb l'estètica. 'Hem' destruït les restes d'un lloc emblemàtic posant-ne d'altres que no tenen res a vore. 'Hem' fet malbé el nostre patrimoni i això no té volta enrere.

Qui ha fet això, potser, se sent orgullós de la seua obra, jo em sentiria avergonyit i sent vergonya d'ells i del que han fet.

Ahir vaig passar pels 'Anouers' i vaig vore com s'estan fent obres noves, ara al naixement; allà on brollava aquell raig d'aigua, que feia especial aquest indret de la serra de Crevillent i que, en el seu vesar continu, va fer possible el creixement dels arbres que donaven nom al paratge. Aquesta aigua que hui s'utilitza per als lavabos va ser molt valorada pels veïns de la contrada i les comarques del sud d'Alacant, fins i tot els nostres avantpassats li van atribuir set miracles.
El lloc, però, ha patit també al llarg de les darreres dècades noves construccions de casetes que no se'n sap ben bé per a què són, eliminant les que històricament han existit i que li donaven un caràcter especial: coves, cases tradicionals, contraforts, canaletes d'aigua...

Aqui vos deixe unes fotos del que hi havia i si un dia passeu per aquest indret i vos atreviu a mirar ja podreu comparar.

LA TANCA DEL RUNAR, SERRA DE CREVILLENT

És una agradable vesprada de diumenge d’hivern, de les que sovintegen per aquestes terres del sud. El cel és clar i net. La serra, la de Crevillent, canvia de to; ara adquireix el color blau de les muntanyes llunyanes, i poc després es mostra retallada i dibuixada pel sol que vol amagar-se darrere de la Serra de la Pila. 

Però hui m’allunye del meu poble a la recerca del nord. Aquell nord anhelat pel seu verd que s’escampa per tot arreu, per la humitat de les seues valls i pels rius que tant necessita la nostra terra del sud. 

Un revolt de tres-cents seixanta graus em permet incorporar-me a l’autovia i, alhora, mirar per última vegada la serra de Crevillent. Tracte de retenir a la memòria aquesta image i comence a recordar.

Les ones de les llomes ixen amb el sol lateral de l’hivern, i el color de terra despullada reprodueixen la nostàlgia d’altres temps. Quede pensant en les vesprades que he passat passejant, caminant, corrent, pedalejant.. per tots els racons d’aquesta serra, i em ve al cap un lloc molt especial: la Tanca del Runar o del runal com hem acabat pronunciant els crevillentins. Quin nom més valencià! No hi ha altre indret de la serra amb un nom tan especial, fins i tot sona bé: la Tanca del Runar. 

Recorde les baixades des del Campanà sempre amb la pressa dels corredors, arribant a l’arbre penjat i al seu camí de pedres; recorde, també, l'estret sender a la vora del barranc i els corbs que hi havien ans.

Però la imatge que em ve a la memòria és la de les últimes hores de la vesprada a la tardor o a l’hivern quan la Tanca del Runar mostra uns colors ataronjats i grocs. És un paisatge de pedra i roca, d’ametlers secs, de llentiscles. És un paisatge d’estretor i de silenci...  de pau.
...i allà per damunt de les roques, ara ix la lluna.

Paisatge de pedra

Passadís

Estranya perspectiva

El Campanà

Descomposició de la roca

La Tanca des de l'interior

Ametler penjat 

La cara rocallosa de la Tanca

Lluna i roques

PENYA NEGRA I L'ANTIGA CIUTAT D'HERNA

Penya Negra, penya d’història. Només caminar per aquest racó de la Serra de Crevillent ja ens transporta a un món antic, a un món d’interrogants. Qualsevol que mire, que observe se n’adonarà de les dimensions de la població que hi va existir a la Penya Negra. No puc més que preguntar-me què va fer aquesta gent per poder sobreviure en una terra aspra i, aparentment, amb pocs recursos naturals. Però, potser no era el mateix món que coneixem ara, potser els aiguamolls del Fondo formaven una gran albufera i les terres conreades i fèrtils del Baix Segura encara no hi existien; potser el camí fins a Guardamar –antic port- era difícil entre aiguamolls i estanys, però també una porta a les cultures mediterrànies.

Com he dit abans a res que mirem hi trobem vestigis d’una altra època, restes que ens parlen d’artesans terrissers, de ferrers, de comerç de sal i de transhumans. Restes d’una ciutat gran i important. Herna, situada segons alguns historiadors al nord del riu Segura, pot ser allò que observem a la Penya Negra. 

A la ciutat d'Herna a la Penya Negra trobem fortificacions, camins, i restes de carrers. podem trobar també xosses, segurament més modernes, però que són un prodigi de la cosntrucció en pedra seca.

Xossa

Xossa

Porta de la xossa

Crevillent i el Fondo 

Construcció

Restes

Restes

Restes

Construcció

Camí de la transhumància

El Pic de les Moreres

TORNEM A LA VENTA NADAL

En acabar l’any tenim per costum caminar per les muntanyes de l’Alcoià, l’Alacantí i del Comptat. Ens agrada finalitzar la ruta a la Venta Nadal, a tocar del castell de Penella. Habitualment, comencem a la Torre de les Maçanes, pugem al cim dels Plans, voregem el Regadiu i travessem la Serreta a la recerca de la Venta Nadal.

Hui no hem començat a la Torre, hem canviat la ruta. Els canvis, a la muntanya, també són agraïts i de vegades necessaris. Hui hem eixit d’Ibi, en temps d’Enfarinats i tirisitis i hem pujat al Menejador. Pel camí hem trobat masos i caves o pous de neu. Es tracta del Camí dels Geladors, un sender emprat tradicionalment per abaixar el gel dels pous i que va fer possible el desenvolupament de l’activitat gelatera. 

Hem vist també la sima de Simarro i hem descobert part de la història muntanyenca d’aquestes terres. Cinc-centes hores submergits en la foscor d’una gruta sense veure la llum del dia, més de vint-i-dos dies absents de la vida de la superfície van passar els espeleòlegs alcoians dins d’aquesta cova.

El paisatge des de la carena del Menejador fins a l’ermita de Sant Antoni està esquitxat d’alzines i matolls, molts amb aromes i secrets curatius. 

Caminar per l’aresta ens permet tenir perspectives a dos bandes. Per una tenim la ciutat d’Acoi amb el Montcabrer i el Benicadell al fons, per l’altra la Foia de Castalla. Davant nostre s’alça la serra dels Plans, l’Ull del Moro, la Serreta, la Serra de Aitana, la Serrella. 

Entre nosaltres i el nostre objectiu hi ha el Barranc de la Batalla, l’autovia i uns quans quilòmetres. Baixar fins al fons de la vall és una tasca ben difícil enredats en boscos i cingles. És tan difícil que ha la fi acabem per desistir i buscar altres camins més aqdequats.

Al fons la Serra dels Plans

Camí, Mas de les Foiadoretes

Indicacions enmig del camí

Un pou de neu

Simarro

Assomat-nos a la sima

Cin-centes hores dins de la cova

Sostre de la Venta Nadal

EL CANTALAR DE CANTALESDEU, SERRA DE CREVILLENT

Allà, al costat mateix del Terròs hi ha el Cantalar de Cantalesdeu. És un cim ocupat per un laberint de roques amb formacions peculiars formades per covetes, ponts, finestres i forats. 

El terreny està entapissat de matolls, d’esparts, de plantes aromàtiques i de tant en tant per algun llentiscle que destaca pel verd viu de les seues fulles. 

El paratge és sec i aspre, sembla que ningú hi ha pogut treure profit però, hi ha bancals, i garrofers morts que delaten que en altres temps ha estat treballada la terra.

Des de de la part més alta es pot disfrutar d’una bona perspectiva del ponent de la serra de Crevillent, del Picatxo, el Sant Juri i les llomes del Raig, també tenim perspectives de les Cordelleres i de la Mitjana, i del Terròs.