WEST HIGHLAND WAY

Com ja haureu endevinat he passat l’estiu fent alguna coseta per Escòcia. Després de la pallissa pels Pirineus necessitava fer alguna activitat menys exigent i ja feia molt de temps que volia anar-hi. El primer objectiu era fer la West Highland Way (WHW) i el segon era ascendir la muntanya més alta de Gran Bretanya, el Ben Nevis. Com he dit cap de les dues activitats requerien d’un gran esforç ni d’una tècnica complexa, l’única dificultat era la climatologia adversa.

Entrada a la vall de Glencoe

La West Highland Way és una ruta senderista de llarg recorregut. Va ser inaugurada l’any 1980 i és, a hores d’ara, la ruta més popular de Gran Bretanya. Recorre 95 milles (153km) travessant alguns dels paisatges més espectaculars d'Escòcia.

Aquesta ruta comença al costat de la ciutat més gran d'Escòcia, Glasgow, i finalitza als peus de la seua muntanya més alta, el Ben Nevis. Es pot recórrer en 7 o 8 dies (encara que també es pot fer en menys temps) gaudint d’una gran diversitat paisatgística durant les diferents etapes.

Es tracta d’una ruta apropiada per a tots els nivells i això explica, parcialment, la seua popularitat.

La climatologia no va ser favorable

Gran part de la ruta discorre a través d’antigues calçades militars construïdes per i per als exèrcits anglesos invasors. Aquesta xarxa de camins va ser vital perquè les tropes governamentals mantingueren el seu poder sobre la població de les Highlands. La vella calçada militar que comença a Tyndrum i arriba fins a Fort William coincideix en molts trams amb la ruta. Prop de 450 soldats van ser necessaris per construir l'anomenada "Escalera del Diable" (Devil's Staircase) que serpenteja deixant la vall de Glencoe als seus peus. No cap dubte que va ser batejada amb aquest nom pel gran esforç que va costar construir-la en un terreny tan abrupte.

LES ETAPES
Dia 18 : Milngavie – Drymen 19 km
La ruta comença al costat de l’obelisc commemoratiu de la WHW que hi ha en el centre de Milngavie. Després de fer-nos les fotos de rigor comencem a caminar pel sender, Prompte la ruta s’endinsa en un parc sota els arbres al costat del riu d'Allander Water. El sender és fàcil de recórrer i quasi sense desnivell, l’únic problema és la pluja que ha començat als poc minuts d’iniciar la caminada i que ja no ens abandonarà al llarg dels 9 dies que dura la ruta.

Punt de partida de la WHW

Aquest primer dia aprofitem per a fer una visita a la destil•leria de Glengoyne i tastar un glopet del exquisit licor i continuar camí per una antiga via de ferrocarril abandonada fins a Drymen.

Camí pel mig del parc

Dia 19 : Drymen – Rowardennan 24 km
La ruta de hui ve marcada per l’ascens a Conic Hill, una xicoteta colina (400m) i el llarg passeig a la vora del Loch Lomond.

Des de Drymen la ruta continua pel mig d’uns camps fins que s’endinsa en el bosc Garadhban, una plantació de coníferes molt explotada en els últims anys. A l’eixida del bosc comença l’ascens a Conic Hill. Plou amb força i, a més, fa vent. El sender és un riu amb més d’un pam d’aigua (quina enveja tindria el Vinalopó de vore tanta aigua). Sense pauses baixem cap al llac Lomond a on el vent ja no es nota. A partir d’ací i durant dos dies anirem vorejant el llac amb menudes baixades i pujades a través de boscos espectaculars i pluja intermitent.

Caminant sota la pluja

El verd s'ha de regar

Els boscos encantats

Sorprén veure en alguns racons la brossa amuntegada que malbarata el paisatge. Pensava que els escocesos eren més educats i respectuosos amb el medi ambient.

A la fi arribem a Rowardennan abans que comence a ploure encara més fort.

Lloch Lomond

Camí de Rowardennan

Dia 20 : Rowardennan – Inverarnan 26 km
Si l’etapa d’ahir va ser la dels boscos espectaculars la de hui és la de l’aigua. Mai no havia vist tanta aigua baixant de les muntanyes. Cada racó del bosc, cada barranc o simplement el sender són com a rius desbordats. Les cascades se succeeixen una rere l’altra fins afartar.

Sender

Saltant els rius

El camí és ràpid ja que els primers quilòmetres són per una pista en bon estat. Després un petit sender ens apropa a les espectaculars cascades de Inversnaid, molt prop de l’hotel Inversnaid.

Les cascades de Inversnaid

"Sender sinuós"

Després comença un tram de pujades i baixades per un sender de roques, fang i aigua fins arribar a la fi del llac. En acabar trobem una pujada i en el descens ja vegem el camping de Inverarnan.

Dia 21 : Inverarnan – Tyndrum 19.2 km
La ruta de hui comença al camping i transita a la vora del riu. El sender remonta el Glen Falloch fins que s’endinsa ja en el paisatge típic de les Highlands, amb muntanyes verdes i sense arbres.

Els erms d'Escòcia

Sol i pluja

Plantacions comercials

Com tots els dies “gaudim” d’una pluja intermitent que ens obliga a caminar amb la capa i les polaines (i el paraigües a la mà). La diferència de hui és que de tant en tant també llueix el sol.

Un descans de la pluja

Paisatge escocés

Dia 22 : Tyndrum – Bridge of Orchy 14 km
Hui tenim una curta etapa fins a Bridge of Orchy. El camí és senzill i més que una marxa muntanyenca és un passeig per la base del Ben Dorain de 3529ft. Com sempre la pluja intermitent ens obliga a mantenir l’uniforme d’aigua.

Pel camí ja anem reconeixen a altres caminants que fan la ruta i que hem coincidit altres dies.

Agradable passeig a la vora del Beinn Dorain

Pic-nic a Bridge of Orchy

Dia 23 : Bridge of Orchy – Kingshouse 16 km
La nota característica de hui és la quasi absència d’arbres en tot el camí. El paisatge és espectacular accentuat pel dia plujós que li dóna dramatisme a les muntanyes. El llac Tulla primer i la visió del Glencoe després li donen un caràcter místic envoltat de terres remotes i salvatges.

El camí és agradable, sense pujades i per una pista quasi sempre en bon estat.

Pluja i vent

Caminants

Erms

Entrada de la vall de Glencoe

L'hotel de Kingshouse és una de les posades més antigues d'Escòcia i data del segle XVII. És normal observar cérvols que s'acosten als voltants de l'hotel buscant menjar al vespre o en les primeres hores del dia.

Dia 24 : Kingshouse – Kinlochleven 14 km
Hui hem de passar per les famoses Devil’s Staircase o Escaleres del Diable que tenen pitjor nom que aspecte. Són una suau pendent que supera uns 300m de desnivell fent uns quants ziga-zaga.

Stob Deargh 3345ft

Devil's Starcase

Més erms

Entrada a Kinlochleven

El més interessant del dia és la visita al rocòdrom de Kinlochleven que disposa d’un gran frigorífic on poder practicar l’escalada en gel.

Rocòdrom de gel

Día 25 : Kinlochleven – Fort William 22 km
Última etapa de la ruta i la pluja (quina altra podia ser) ens deixa un gran souvenir en forma de forta pluja acompanyada de vent que fa que al poc temps estiguem xopats i gelats.

Loch Leven

Tig-na-sleubhaich

Muntanyes escoceses

Tig-na-sleubhaich

El primer tram de la ruta transcorre després de pujar uns 300m per una zona de bruguerars completament erma.

Només a quasi al final trobem unes grans plantacions comercials arrasades per a traure la fusta. El paisatge es desolador, i acompanyat del mal temps que patim només pensem en arribar a la fi de la ruta el més prompte possible.

Final de la ruta

Text i fotos: Nacho Martínez

LES MUNTANYES BRITÀNIQUES

Les muntanyes i colines de Gran Bretanya, i en més petita manera les d'Irlanda, són objecte d’un nombre considerable de llistes que les classifiquen per altura, topografia, prominència o d’altres criteris. Aquestes són l’objecte de molts hillwalkers que intenten d’ascendir a tots els cims d’una determinada llista. La més antiga i més coneguda és la dels Munros, que són les muntanyes escoceses de més de 3,000ft (914m); d’altres llistes inclouen els anomenats Corbetts, Wainwrights i Marilyns.

ESCÒCIA

Munros
Els Munros són les muntanyes escoceses de més de 3,000ft (914m). La llista va ser compilada per Sir Hugh Munro en l’any 1891, i aquesta és modificada de tant en tant pel Club de Muntanyisme d'Escòcia (SMC). A diferència de la resta de llistes, els Munros no depenen d’un criteri rígid per ésser incloses en la llista, només les que compleixen la categoria de ser una "muntanya principal" són considerades com a Munros, mentre que els cims secundaris tenen la condició de known as top. Hi ha 284 Munros i 227 known as top, tots ells a les Highlands escoceses.

Corbetts
Els Corbetts són les muntanyes escoceses de entre 2.500ft i 3.000ft (762,0m i 914,4m), amb un desnivell d'almenys 500ft (152,4m). La llista va ser compilada en la dècada de 1920 per John Corbett Rooke, basada en la informació d’un escalador de Bristol i membre de l’SMC, i va ser publicada pòstumament després d'haver estat aprovada a la seua germana pel SMC. Existeixen 219 Corbetts, molts d'ells en zones d'Escòcia, que no tenen Munros, en particular Moidart, Ardgour, a les terres altes del sud i les illes d'Arran, Jura, Rùm i el Comtat d'Harris.

Donalds
Els Donalds són els turons de les terres baixes d'Escòcia amb més de 2.000ft (609,6m). La llista va ser compilada per Percy Donald. Perquè una colina siga considerada un Donald es determina per una sèrie de paràmetres una mica complicats. Un pujol amb una prominència d'almenys 30m (98ft) és automàticament un Donald, però un altre cim secundari amb una prominència de 15 m (49ft) pot ser-ne si és de suficient interès topogràfic. Hi ha 89 Donalds, molts dels quals són també Corbetts o Grahams.

Grahams
Els Grahams són les colines escoceses que tenen entre 2.000 i 2.499ft (609,6m i 761,7m), amb un desnivell d'almenys 150m (490ft). La llista dels pujols que compleixen amb aquests criteris es va publicar per primera vegada per Alan Dawson que contínua mantenint la llista, la qual conté 224 pujols.

Murdos
Els Murdos són un intent d’aplicar estrictament criteris objectius als Munros, els seus cims principals i secundaris. Són tots els cims escocesos de més de 3.000ft (914,4m) amb una prominència relativa d'almenys 30m (98ft). Hi ha 444 Murdos, enfront de 284 o 511 Munros. La llista va ser compilada per Alan Dawson.

FORA D'ESCÒCIA

Nuttalls
Els Nuttalls són colines a Anglaterra i Gal·les de més de 2.000ft (610m) i amb una alçada relativa d'almenys 15m (49ft). Hi ha 442 Nuttalls (253 a Anglaterra i 189 al País de Gal·les). La llista va ser compilada per John i Anne Nuttall i publicada en dos volums, The Mountains of England & Wales.
Amb l'excepció de Pillar Rock, un aflorament rocós al Pillar dintre del Lake District, els cims de tots els Nuttalls es pot aconseguir sense recórrer a l'escalada. Al desembre de 2008, 163 persones van completar la llista.

Hewitts
Les Hewitts són colines a Anglaterra, Gal·les i Irlanda, de més de dos mil peus (609,6 m), amb una alçada relativa d'almenys 30m (98ft). Les llistes anglesa i gal·lesa van ser compilades per Alan Dawson, mentre que la irlandesa va ser elaborada per Clem Clements. La llista respon a les crítiques que sorgeixen sobre les Nuttalls que inclouen pujols molt poc rellevants i excloent d'aquesta als 125 Nuttalls menys prominents.
Existeixen 526 Hewitts: 178 a Anglaterra, 137 al País de Gal·les i 211 a Irlanda. Les colines d'Escòcia són, per definició, excloses ja que formen part de la classificació escocesa.

Wainwrights
Els Wainwrights són turons (coneguts localment com a erms) a la Regió dels Llacs del Parc Nacional que té un capítol en una de les guies d'Alfred Wainwright de la Lakeland Fells. No hi ha més requisit per a la inclusió en la llista que posseir una altura mínima de 1.000ft (300m).

Marilyns
Els Marilyns són les colines britàniques que tenen una alçada relativa d'almenys 150m (490ft), independentment de si són cims principals o secundàries, la seua altura o qualsevol altre criteri. S’estima que hi ha 1.554 Marilyns a Gran Bretanya: 1.214 a Escòcia, 179 a Anglaterra, 156 al País de Gal·les i 5 de l'Illa de Man. La llista va ser compilada i revisada per Alan Dawson.

Fotos i text adaptat i traduit per Nacho Martinez de en.wikipedia.org/wiki/Munro

EL REFUGI D'ESTAON A PROVA

Per encetar aquesta secció presente la valoració del Refugi d'Estaon, un agradable alberg municipal que es troba a la població d'Estaon, dins de la comarca catalana del Pallars Sobirà.

Accés: es pot accedir en cotxe fins a 100m del refugi.

Situació: en població, el GR 11 passa per la porta.

Entorn: Boscos de pins, prats i boscos de ribera.

Instal·lacions: molt bones.

Atenció: excel·lent

Preu: bé (al voltant dels 30 euros M/P)

Qualitat dels serveis:Bona

Servei de cuina: molt bo

Observacions: La conservació del GR 11 és molt deficient en aquest tram, les marques fa molt de temps que no es pinten i el sender ha desaparegut amagat baix dels matolls)

http://www.refugidestaon.cat/

Aquesta secció té com objectiu donar referències sobre alguns dels serveis i productes que la gent que practiquem el muntanysme alguna vegada hem utlitzat o pensem utiltzar. JO NO TINC CAP INTERÉS ni econòmic ni de ningun altre tipus ni trac cap benefici a l'hora de valorar-los però crec que pot ser útil per a tots nosaltres.
D'altra banda, les valoracions sempre tenen un caire de subjectivitat. Potser que el que jo considere bo no ho siga per a un altra persona i a l'inrevés. També hem de tenir en compte, en el cas dels refugis per ejemple, que qualsevol refugi el podem trobar uns dies buit, altres ple de gom a gom i això pot modificar la forma en que som atessos i, òbviament la valoració.
Per tant, les valoracions son orientatives i pense que ens poden ajudar a l'hora de pendre una decisió en un moment de dubtes.
Només cal dir que si voleu fer algun comentari o no esteu d'acord amb les valoracions que podeu fer comentaris al respecte.

…ÉS POSSIBLE FER UN 3000 AL REIGNE UNIT?

SÍ, ÉS POSSIBLE!!!

Els munros són les muntanyes escoceses d’una alçada superior a 3000ft (914,4m). Són anomenades així ja que Sir Hugh Munro (1856-1919) va fer el primer cens exhaustiu d’aquestes, conegut amb la denominació de Munro's Tables. La llista definitiva va ser publicada al Diari de Club d'Alpinisme Escocès el setembre de l'any 1891, incloïa 538 cims per damunt dels 3000ft, dels quals 283 es consideraven com a "muntanyes aïllades"; el terme Munro s’aplica a aquestes, mentre que els cims secundaris es coneixen com known as top. (veure la llista de munros)

Malgrat la seua alçada relativament modesta comparada amb algunes serralades continentals, caminar i pujar a les muntanyes escoceses pot tornar-se perillós degut la seua latitud i l’exposició als fronts provinents de l’Atlàntic. Fins i tot a l’estiu, les condicions poden ser extremes; la boira gruixuda, els vents forts, la pluja constant i les temperatures sota zero no són inusuals.

El Munro més alt és el Ben Nevis dins de l’àrea de Lochaber. És, també, el cim més alt a les Illes Britàniques, amb una altitud de 4,410ft (1,340 m). Altres munros importants són:

• Ben Lomond, el més meridional. 3200ft, 974m
• Ben Macdui i Cairn Gorm en el Cairngorms. 4295ft, 1309m
• Buachaille Etive Mòr en l'entrada a Glencoe, un del Munros més fotografiat. 3352ft, 1022m
• Liathach a Torridon. 3461ft, 1055m
• Lochnagar, una muntanya prop del Castell Reial de Balmoral en l'àrea de Glen Muick. 3790ft, 1155m
• Schiehallion, una muntanya descrita sovint com ser en el centre d'Escòcia. 3554ft, 1083m
• Nan Sgurr Gillean (3162ft, 964m), Sgurr Alasdair (3258ft, 993m) i el Pinacle Inaccessible (3235ft, 986m), als Turons Cuillin en l'Isle de Skye.

Fins l’any 2009, més de 4000 persones (anomenats Munroist) han completat l’ascens a tots els munros. El SMC elabora una llista d’aquells Munroists que han informat d’haver-los ascendit.

Cal destacar que Hugh Munro mai no va completar la seua pròpia llista, desestimant Càrn an Fhidhleir i Càrn Cloich-mhuillin (baixat de categoria a una known as top el 1981). El primer en ascendir-los tots va ser el Mossèn A. E. Robertson, en 1901. Tanmateix, la investigació ha suscitat dubtes sobre aquesta declaració, i no és segur que arribara al cim del Ben Wyvis. Per tant si es descarta Robertson, el primer Munroist de la història és Ronald Burn, que ho va completar en l'any 1923.

Hamish Brown aconseguia pujar consecutivament i sense ajuda mecànica (amb l’excepció dels transbordadors de Skye i Mull) a tots munros entre el 4 d’abril i 24 de juliol del 1974. Caminant 1,639 milles (2,638 km), 150 km dels quals van ser en bicicleta, amb 449,000ft (137,000m) de pujada. El “passeget” es documenta detalladament al seu llibre Hamish's Mountain Walk. La primera persona en completar-ho en un hivern va ser Martin Moran en 1984/85. El seu viatge va durar del 21 de desembre de 1984 i 13 de març de 1985 (83 dies), caminant 1,028 milles amb 412,000ft (126,000m) de pujada. Utilitzava transport motoritzat per connectar la ruta.

Foto: AndiW

Text adaptat i traduit per Nacho Martinez de en.wikipedia.org/wiki/Munro

...UNA DE PLATJA!

Que no siga tot muntanya! Unes fotos de les dunes de Guardamar que vaig fer fa ja uns anyets ...

CÓRRER PELS PICS D’URBION

El darrer mes de juliol vaig ascendir al cim del Pic d’Urbión, allà on naix el riu Duero per terres sorianes. En va fer molta il·lusió perquè era la segona volta que pujava (l’Urbión va ser el primer 2000 que vaig fer ja fa un bon grapat d’anys) i perquè ho vaig fer corrent.
Feia temps que no gaudia d’una muntanya d’aquesta manera i de veres que va ser molt gratificant. El magnífic paisatge, un terreny no massa dur per a córrer i una temperatura més que agradable van fer d’aquesta pujada tot un plaer.

Bosc

Laguna Negra

Estany

Vista des del cim

El cim. Pico de Urbión 2228m

DEL MEDITERRANI A L'ANETO.....LA RUTA

El dia 14 de juny del 2009 vaig començar aquesta història muntanyenca a la vora del Mediterrani a la població de Portbou.Vaig arribar a aquesta població catalana, amb fort caràcter fronterer a les 7 de la vesprada. Tot just em vaig dirigir a la platja per començar la ruta.

Dia 1 (Portbou-Font de Taravaus)

Des de la platja em dirigeix per la carretera, i després per un sender, cap al coll de Belitres. Després de pujar aquest coll el pròxim objectiu és el coll del Frare per a, posteriorment, dirigir-me al puig Queroig de 636m i que està coronat per les runes d’un castell. Després de pujar-hi i poc temps després veig a la vora d’una pista una construcció que sembla un petit refugi de pedra. S’està fent de nit i pense que serà un bon lloc on passar-la.
Es tracta d’una font amb poc cabdal i que pense que més avançat l’estiu no tindrà aigua.

Dia 2 (Font de Taravaus-Coll de l’Oullat)

Abans de les 6 del matí ja estic en marxa. Recupere el camí del dia anterior. Prompte comence a pujar un seguit de cims de poca alçada però que m’obliguen a un esforç continu: Puig de Taravaus (697m), d’en Jordà (757m), de la Perdiu (755m.), de la Calma (712m), Sallfort (981m), dels Pradets (1175m), de la Carabassera (1000m) i el Puig Neulós (1256m).
El paisatge prompte es torna verd. Els prats i els boscos humits i els arbres torçuts pel vent fan de l’entorn un lloc per a gaudir.

Dia 3 (Coll de l’Oullat-Amelie-les-Bains)

Comença un dia fort tan per la distància com pel desnivell. Abans de les 7 del matí ja estic caminant seguint els senyals del GR 10 camí del Portús, població fronterera francesa molt prop de la Jonquera.

Al principi el camí va retallant les corbes de la carretera però els últims cinc kilòmetres no es pot evitar i tinc que caminar per una carretera estreta. Em fixe amb els punt kilomètrics i me n’adone que el ritme és de 9 min/km... Quin ritme!
Continue amb aquesta marxeta i molt prompte estic en la població de Las Illas. Els boscos són impressionants i ombrívols.
Des de Las Illas i sense parar em dirigeix al Castell de la Cabrera i al Santuari de Salines. La meua sorpresa creix quan a la 1 del migdia ja hi soc al santuari i les possibilitats d’arribar a Amelie són reals.
Després d’aquest atac d’eufòria carregue aigua en la magnífica font de Salines i continue el camí.
A l’arribada al Coll dels Pous de Neu em trobe amb forces i encara em dura l’entusiasme i em plantege pujar al Roc de Frausa (1450m) encara que el temps amenaça tempesta.
Puje per un empinat corriol entre una fageda espectacular fins arribar al cim oriental.
La baixada és dura i llarga, el temps cada vegada més negre, ja s’escolten els trons de la tempesta que s’arrima pel Canigó. Conec aquesta baixada i sec que és molt incòmoda, no m’agradaria baixar-la mullada.
Al cap de quasi quatre hores de descens ja tinc les primeres cases d’Amelie-les-Bains a la vista. En Aquest moment comença a descarregar la tempesta i en menys de cinc minuts estic tot xopat.

Dia 4 (Amelie-les-Bains-Refugi de Cortalets)

Abans que isca el sol ja estic caminant. Hui és una etapa dura i llarga. Primer he de pujar a la Torre de l’Avetera per un llarg entramat de pistes i senders solitaris.
El desnivell és molt fort i he de superar els més de 2300m positius que n’hi ha des de la població d’Amelie-les-Bains fins al refugi de Cortalets.
A més hem d’afegir que el tram del Coll de la Cirera fins al ras del Prat de Cabrera està obstruït per un munt d’arbres tombats. El transit pel sender és molt difícil i he de superar els arbres: uns arrossegant-me pel terra, altres per damunt i en alguns casos he de buscar un nou pas pel mig dels matolls.

Dia 5 (Refugi de Cortalets-Ulldeter)

Hui és el dia del Canigó, el primer gran cim dels Pirineus des del Mediterrani. Els seus 2784m d’alçada i el descens per la xemeneia li donen un caràcter de gran muntanya. Però, no obstant això es tracta d’una muntanya fàcil i molt accessible, només cal caminar poc més d’hora i quart per a trepitjar el cim.
El dia és esplèndid i la visió des del cim espectacular. Al capdamunt només estic el temps precís per acomiadar-me dels meus amics noruecs i llançar-me a baixar la famosa xemeneia.
Un pas massa mitificat i que en condicions estival no té més dificultat que la d’esquivar les pedres que puguen caure de la gent que passa per damunt.
La baixada fins a la cabana d’Aragó està marcada pel color groc de l’argelaga i el verd dels prats. El paratge és encisador.
Però el camí de hui només ha fet que començar, encara queda molt de trajecte per arribar a Ulldeter.
Pràcticament corrent baixe fins al refugi antic de Marialles i sense parar comence l’ascens al Pla de Guillem. La pujada és molt dura i, a més, els núvols amenacen tempesta.
Quan arribe al Pla de Guillem la boira no em deixa vore el camí. He d’orientar-me amb la brúixola dins d’un pla a 2000m d’altura. És l’únic moment que tinc dubtes de la ruta i he de traure el mapa. Finalment, trie caminar per a on marca la brúixola sense molta confiança fins que trobe el camí correcte.
Una vegada trobat el camí comence el llarg trajecte que per damunt de la carena muntanyenca em condueix cap a les pistes de Valter 2000. Abans d’això corone el cim Roc Colom de 2505m.
Finalment arribe al refugi d’Ulldeter un poc més tard de les 6 de la vesprada.

Dia 6 (Ulldeter-Sallagossa)

Després d’una estada molt agradable en el refugi d’Ulldeter he d’afrontar una nova etapa amb molta duresa. Es tracta de pujar fins arribar a la carena que enllaça els cims del Circ de Núria.
Les prediccions meteorològiques no són massa bones i pronostiquen tempestes fortes a partir del migdia.
En aquest dia la pujada i baixada dels cims és una constant. El Pic de la Fossa del Gegant (2801m), Noucreus (2799m), Noufonts (2861m), Eina (2786m), Puig del Coll d’Eina (2775m), Puig de Núria (2684m), Finestrelles (2829m), Puig del Coll de Finestrelles (2741m), Puigmal de Segre (2848m) i el Puigmal Petit de Segre (2812m) són petites elevacions però que afegeixen un plus d’exigència a la ruta. En total des que puje el cim de la Fossa del Gegant fins al Puigmal Petit de Segre he hagut de superar més de 700m de desnivell positiu.
El meu objectiu, el Puigmal, es resisteix amagat baix d’una tempesta i he d’abandonar-lo per la Vall de Err.
Després d’un llarg descens arribe a la població d’Err i poc més tard a Sallagossa.

Dia 7 (Sallagossa-Bésines)

El camí cap a la Bullosa és senzill. Transita per una pista sense molts desnivells i les més de quatre hores que marquen els indicadors es converteixen en poc més de tres hores.
La moral augmenta i sembla que vaig a menjar-me el món. Pràcticament sense adonar-me’n estic al cim del Carlit (2921m). Ara queda una impressionant baixada cap a l’estany de Lanòs.
El descens torna a ser molt llarg i pesat. He de vorejar el llac en un seguit de puja-i-baixa constant.
Al final arribe a una cabana prop de les 5 i mitja de la vesprada. Estic temptat de fer nit ací però només tinc un entrepà tot corretjós per sopar. Així que opte per continuar camí fins al refugi guardat de Bésines.
Altra vegada em trobe pujant. El temps s’està posant nuvolós i l’alegria del caminar del matí ja no hi és. Al capdamunt del Coll de Coma d’Anyell el paisatge canvia força. El descens és per un estret barranc amb molta neu i llacs encaixonats per les altes parets rocoses.
Després de baixar prop de dues hores em trobe amb un senyal que indica el refugi de Bésines tot just per a on venia jo... M’he passat el refugi!
Com que no estic dispost a tornar camí arrere continue per la vall fins que trobe una cabana a la vora de la presa del llac on fer nit.

Dia 8 (Bésines-Refugi de Juclar)

Malgrat les poques comoditats de la cabana he passat una nit reconfortant.
De bon de matí he començat a caminar. No he menjat res i em costa baixar, el dia d’ahir em va deixar una mica tocat.
La baixada al xicotet poble de L’Hospitalet-près-l’Andorre és un petit sender per dins d’un bosc de pins. A l’arribada al poble faig un esmorzar i compre dos entrepans per a la jornada.
Prompte estic pujant de nou per un paisatge ple de llacs i cims rocosos. Hui ja no camine com ahir, crec que el no menjar i l’etapa tan dura del darrer dia m’han deixat tocat.
Al passar per baix del Pic d’Escobes no tinc forces per pujar-lo (és una muntanya que li tinc ganes) i trie per baixar cap a la Vall d’Inclés ja en terres andorranes.
En el descens trobe gent i pregunte pel camping d’Inclés. Em diuen que no està obert i que no hi ha cap tenda, ni bar on comprar menjar.
Opte per passar la nit al magnific refugi de Juclar. Es tracta d’un refugi lliure però amb més comoditats que molts dels guardats, però, sense menjar. He de racionar els entrepans i reservar-ne per a l’endemà.

Dia 9 (Refugi de Juclar-Canillo)

Un altre dia en dejú i ja en van tres. Es nota en el caminar i les forces no són les que eren fa tan sols uns dies.
Efectivament a Inclés no trobe cap tenda ni bar on poder avituallar-me.
Continue en una dura pujada cap a la Collada del Clot Sord. Però el camí es perd i les indicacions que tinc no són molt exactes. He de pujar tot dret cap amunt, això fa que el desgast físic siga molt gran. A més he de baixar també sense camí fins a la cabana dels Coms de Jam. Hi arribe tard i molt cansat i opte per baixar-me’n cap a la població de Canillo. No vull arriscar-me a no trobar menjar i passar-me un altre dia en aquestes condicions.

Dia 10 (Canillo-Refugi de la Vall Ferrera)

Aprofite la vesprada en Canillo per aprovisionar-me de menjar i material de muntanya que necessite i descansar, sobretot descansar.
A les 7 del matí i ja quasi recuperat dels dies anteriors emprenc el camí al Coll d’Ordino. Quan arribe a Ordino veig cafeteries i bars i dic “hui no passe sense menjar”. Em faig un entrepà i torne a caminar ara camí del Coma Pedrosa, màxima altura d’Andorra.
El camí al cim passa en primer lloc per un agradable bosc, després per uns prats i finalment per un caos de pedres i neu.
Ara queda la baixada, l’experiència dels darrers dies em diu que he de tenir-li més por a les baixades que a les pujades. Efectivament, la baixada és per dues tarteres de pedra molt solta i finalment per pendents de neu tova.
Després d’arribar al refugi lliure de Baiau continue baixant fins al Pla de Boet, prop d’aquest racó es troba el refugi de Vall Ferrera al peu de la Pica d’Estats.

Dia 11 (Refugi de la Vall Ferrera-Tavascan)

El dia de hui les coses ja no comencen a anar bé. Tenia la intenció d’ascendir la Pica d’Estats però crec que amb la fatiga que porte acumulada és millor continuar un parell de jornades pel GR 11, més senzill i menys exigent. Potser en dues jornades puga arribar a Espot...
Però les coses no són així, el GR 11, almenys des de la Vall Ferrera fins a Espot, està completament abandonat.
Sembla increïble que després de l’esforç de la gent de la vall per mantenir vius els pobles amb albergs, hostals i altres serveis turístics ningú no es preocupe de mantenir els senders (atenció a les administracions competents i/o Federació Catalana de Muntanyisme).
Després d‘un dia lleig i sense grans atractius, només boscos plens d’arbres tombats, llargues pistes i una interminable i evitable volta fins arribar a Tavascan aplegue a les 6 de la vesprada.

Dia 12 (Tavascan-Estaon)

El dia amaneix amb tempesta, des de les 5 del matí no ha deixat de descarregar amb força i fins les 10 no puc començar a caminar.
És només un clar en la tempesta el que aprofite per anar-me’n cap a Estaon. Prompte ix el sol encara que jo ja estic completament xopat. El camí cap Estaon és ràpid encara que he d’ascendir fins al Coll de Jou.
La vall d’Estaon rellueix amb l’aigua de la pluja i el sol que comença a aparèixer per darrere dels núvols.
Arribe al poble tot just en el moment que la tempesta torna a tancar-se per sobre de la vall. Al poc temps ja torna a descarregar amb força durant tota la vesprada.
M’ho prenc com a un dia de descans en el fantàstic refugi d’Estaon (molt recomanable), magníficament atés i amb una bona cuina... tot un luxe!

Dia 13 (Estaon-Espot)

El ritme és molt bo i avance ràpidament. Però, de sobte el camí desapareix sota un mar de matolls de més d’un metre d’alçada i pel mig d’un dens bosc, els senyals de GR són inexistents o inútils per estar esborrades per l’abandonament d’any rere any (alerta a qui li corresponga).
Sec que el sender passa a la vora del cim del Montcaubo de 2270m i que aquest està coronat per unes antenes de telefonia.
Puje bosc a través, són més de dues hores sortejant els matolls i les branques dels arbres fins que arribe a la pista que puja al cim.
Des d’ací passe més d’un hora rastrejant per tots els racons a la recerca d’un senyal de GR. A la fi en trobe una mig esborrada. L’alegria és gran però no dura molt, als pocs metres es torna a perdre el sender i les marques. Opte per continuar per l’aresta fins que trobe una baixada acceptable cap a Dorve. Un incendi ho ha devastat tot i és molt difícil seguir el camí. Son dues hores més, ara de baixada, camp a través i per mig de grans matolls.
Per fi arribe a Dorve, un poble quasi abandonat amb les cases enderrocades.
Carregue un poc d’aigua i continue cap a la Guingueta.
Camí de la Guingueta comença a caure pedra i a ploure... El dia és molt DIVERTIT!
A l’arribada al poble estic molt fatigat i estic temptat a fer nit en el poble. Però, no puc perdre més dies en aquest tram.
Després de descansar continue camí cap a Espot. Després d’un hora comença a descarregar una forta tempesta... sort que estic a refugi en el portal d’una casa!
Mitja hora després mamprenc el camí per una pista asfaltada. El camí es fa interminable fins que arribe a Espot quasi a les 7 de la vesprada.

Dia 14 (Espot-Refugi de la Restanca)

A les 7 del matí i sense desdejunar mamprenc el camí. Fins que arribe al refugi de Colomers (a les 12) no puc menjar res i, malgrat que el meu ritme ha sigut fort, no puc exigir-li molt més al meu cos.
Continue camí de la Restanca i després de passar per paratges espectaculars hi arribe a les 6 de la vesprada.
El Refugi de la Restanca. Es tracta d’un refugi guardat que es troba dins del circuit de Carros de Foc, la inclusió en aquest circuit fa que sempre estiga molt massificat amb els inconvenients que això comporta. Jo recomane tractar d’evitar tots els refugis del circuit. En general, no hi trobarem un lloc agradable on descansar d’una dura jornada de muntanya, sinó un bulliciós espai on és difícil dormir i que no et desapareguen algunes coses. En la meua estada en el refugi de la Restanca em va desaparèixer el telèfon mòbil. Aquest s’esdevé com a indispensable eina en cas d’accident quan caminem en solitari. Probablement algú dirà que fa uns anys quan no hi havia cap telèfon mòbil i també es feia muntanya... assumint certs riscos. Bé, jo no estic disposat a assumir-los i, per tant, crec que aquest instrument és imprescindible per a la meua travessia.

Dia 15 (Refugi de la Restanca-Viella)

Em desperte de bon matí amb la intenció d’eixir el més prompte possible. Abans de les 7 ja estic preparat per a esmorzar. Però al fer la motxilla me n’adone que m’han desaparegut el telèfon i una petita ràdio. Busque per tots els racons, faig i desfaig la motxilla una desena de voltes, mire en la llitera on he dormit i no apareixen. Informe als guardes del refugi i ells tampoc en saben res.
A les 10 del matí encara no he recuperat el telèfon, trie per baixar a Viella per comprar-ne un altre i així continuar amb la travessia. El tram que començava ara és un dels més compromesos de la ruta, amb glaceres, arestes, i passos de grimpada.
El camí de baixada a Arties és penós. Més si saps que és un pas arrere en la ruta.
Al migdia d’un diumenge arribe a Viella. Hauré d’esperar a l’endemà per a comprar el telèfon.
Per la nit parle amb el refugi i em diuen que han recuperat les dues coses. Uns nens d’uns 12 o 13 anys els havien furtat. Els guardes del refugi amb molt de tacte van fer que les tornaren.

Dia 16 (Viella-Refugi de la Restanca-Refugi de Conangles)

De bon matí, i després de fer unes compres, mamprenc el camí de nou al refugi de la Restanca. Que dur és fer un camí de tornada. Han sigut dos dies de perdre el temps, ni he avançat ni he descansat. Moralment m’ha afectat molt.
Arribe al refugi cap al mig dia. Després de recuperar els meus objectes i d’agrair als guardes la seua tasca torne al camí.
A la mitja hora d’eixir del refugi el temps comença a empitjorar i al poc descarrega una tempesta que no pararà fins que arribe al refugi de Conangles tres hores més tard.
Aquest refugi està molt bé i és molt recomanable. És millor que l’antic Hospital de Sant Nicolau i està a només 15 minuts de la boca sud del Túnel de Viella.

Dia 17 (Refugi de Conangles)

Els darrers dies m’han deixat molt tocat. Les circumstàncies adverses, la climatologia i l’esgotament acumulat em fan plantejar-me la retirada.
El dia de hui es presenta plujós i la predicció és de fortes tempestes. He decidit descansar tot el dia per a veure que faig.
Dedique part del matí, quan no plou, a passejar per la magnífica fageda que envolta el refugi mentre que se sequen la roba i les botes.

Dia 18 (Refugi de Conangles-Refugi de la Renclusa)

Ho he decidit, ja ho tinc clar. Aniré al refugi de la Renclusa i pujaré a l’Aneto. Al seu cim donaré per conclosa aquesta aventura pels Pirineus.
A les 6:30 del matí ja estic caminant. El primer pas de hui és ascendir a la tuca de Molieres 3010m. Per arribar-hi he de pujar tota la vall plena de cascades, llacs i empinades costeres de neu.
Fins el refugi lliure de Molieres el camí és empinat però senzill. A partir d’ací comença la neu que no està amb les condicions adequades per a caminar. La neu és tova i per sota ja s’han obert forats entre les roques. A vegades, al trepitjar la neu s’enfonsa i fique les cames fins a la cintura.
A poc a poc vaig progressant fins que trobe un xic que acaba de tenir un accident en la neu. M’adverteix que si no tinc piolet que no puje, que la neu està malament.
Trac el piolet i em fique els grampons per a continuar la marxa. Fins arribar al pas del Coll de Molieres.
En poc temps corone la tuca de Molieres i sense pensar-ho comence la baixada.
Primer baixe sense grampons, però en algun tram he de tornar a posar-me’ls i això em fa perdre molt de temps.
Ara resta pujar al refugi de la Renclusa.
Tot just quan m’estic llevant les botes per entrar al refugi comença una forta tempesta de pedra.

Dia 19 (Aneto)

Hui és l’últim dia. Ja ho he decidit.
A les 6 i mitja ja estic en marxa cap al cim dels Pirineus. L’absència de neu en els primers trams de pujada fan que aquesta siga tediosa tant al pujar com al baixar.
Abans del que pensava ja he passat el Portillón Superior i l’Aneto ja està enfront. Prompte arribaré al seu cim.
Després de posar-me i llevar-me els grampons unes quantes vegades ja estic davant del famós Paso de Mahoma. En pocs minuts estic al cim.
És la tercera vegada que he pujat aquest cim i mai m’ha defraudat. Potser que al fer-ho sempre en dates de poca afluència mai l’he trobat massificat.
Crec que aquest és un bon final per a la travessia.

DADES TÈCNIQUES:

ASCENSIONS:

• Queroig 636m
• Puig de Taravaus 697m
• Puig de la Perdiu 755m
• Puig d’en Jordà 757m
• Puig de la Calma 712m
• Puig de Sallfort 981m
• Puig dels Quatre Termes 1156m
• Puig dels Pradets 1175m
• Puig Neulós 1256m
• Roc de Frausa Oriental 1450m
• Roc de Frausa Occidental 1417m
• Canigó 2784m
• Roc Colom 2506m
• Pic de la Fossa del Gegant 2801m
• Noucreus 2799m
• Noufonts 2861m
• Eina 2786m
• Puig del Coll d’Eina 2775m
• Puig de Núria 2684m
• Finestrelles 2829m
• Puig del Coll de Finestrelles 2741m
• Puigmal de Segre 2848m
• Puigmal Petit de Segre 2812m
• Carlit 2921m
• Coma Pedrosa 2942m
• Montcaubo2290m
• Tuc de Molieres 3010m
• Aneto 3404m
  
  DESNIVELLS
  
• Etapa 1: Portbou – Font de Taravaus. Desnivell:+700m/-120m. Temps: 2:30h
• Etapa 2: Font de Taravaus – Coll de l’Oullat. Desnivell:+1400m/-940m. Temps: 8:00h
• Etapa 3: Coll de l’Oullat – Amelie-les-Bains. Desnivell :+1540m/-2250m. Temps: 10:30h
• Etapa 4: Amelie-les-Bains – R. de Cortalets. Desnivell: +2300m/-357m. Temps: 12:00h
• Etapa 5: R. de Cortalets - Ulldeter. Desnivell: +1784m/-1718m. Temps: 10:00h
• Etapa 6: Ulldeter- Sallagossa. Desnivell: +1370m/-1876m. Temps: 11:00h
• Etapa 7: Sallagossa - Bèsines. Desnivell: +2050m/-1400m. Temps: 11:00h
• Etapa 8: Bèsines – R. Juclar. Desnivell: +1160m/-834m. Temps: 7:00h
• Etapa 9: R. Juclar - Canillo. Desnivell: +725m/-1145m. Temps: 8:00h
• Etapa 10: Canillo – R. Vallferrera. Desnivell: +2316m/-1906m. Temps: 11:50h
• Etapa 11: R. Vallferrera - Tavascan . Desnivell: +1160m/-1340m. Temps: 9:30h
• Etapa 12: Tavascan - Estaon. Desnivell: +920m/-815m. Temps: 3:45h
• Etapa 13: Estaon - Espot. Desnivell: +1500m/-1475m. Temps: 10:00h
• Etapa 14: Espot – R. de la Restanca. Desnivell: +1930m/-1235m. Temps: 9:45h
• Etapa 15: R. de la Restanca - Viella . Desnivell: +0m/-866m. Temps: 4:00h
• Etapa 16: Viella - Conangles. Desnivell: +1266m/-920m. Temps: 8:30h
• Etapa 17: Conangles. Desnivell: +0m/-0m. Temps: 0:00h
• Etapa 18: Conangles – R. de la Renclusa. Desnivell: +1600m/-1080m. Temps: 8:30h
• Etapa 19: Aneto. Desnivell: +1280m/-1430m. Temps: 6:30h
  
  
• TOTAL DESNIVELL POSITIU: 23733m
• TOTAL DESNIVELL NEGATIU: 21928m
• TOTAL DE TEMPS INVERTIT: 152 h 20m
• JORNADES TOTALS D’ACTIVITAT: 18 dies
• JORNADES DE DESCANS:1 dia
• JORNADES TOTALS: 19 dies
• HORES D’ACTIVITAT/DIA*: 8h
• DESNIVELL POSITIU/DIA*: 1249,1m
• DESNIVELL POSITIU/HORA: 155,9m
• DISTÀNCIA/DIA*: 24,263km
• DISTÀNCIA/HORA: 3,030km

*Les mitges estan calculades sobre 19 jornades.

DISTÀNCIES

• 
  Etapa 1; Portbou – Font de Taravaus; Distància parcial*: 13km; Distància total*: 13km; Temps: 2:30h
• Etapa 2; Font de Taravaus – Coll de l’Oullat; Distància parcial*: 32km; Distància total*: 45km; Temps: 8h
• Etapa 3; Coll de l’Oullat – Amelie-les-Bains; Distància parcial*: 42,8km; Distància total*: 87,8km; Temps: 10:30h
• Etapa 4; Amelie-les-Bains – R. de Cortalets; Distància parcial*: 40,8km; Distància total*: 128,6km; Temps: 12h
• Etapa 5; R. de Cortalets - Ulldeter; Distància parcial*: 35,7km; Distància total*: 164,3km; Temps: 10h
• Etapa 6; Ulldeter- Sallagossa; Distància parcial*: 27km; Distància total*: 191,3km; Temps: 11h
• Etapa 7; Sallagossa - Bèsines; Distància parcial*: 36,5km; Distància total*: 227,8km; Temps: 11h
• Etapa 8; Bèsines – R. Juclar; Distància parcial*: 27km; Distància total*: 254,8km; Temps: 7h
• Etapa 9; R. Juclar - Canillo; Distància parcial*: 22km; Distància total*: 276,8km; Temps: 8h
• Etapa 10; Canillo – R. Vallferrera; Distància parcial*: 30,4km; Distància total*: 306,4km; Temps: 11:50h
• Etapa 11; R. Vallferrera - Tavascan; Distància parcial*: 25km; Distància total*: 331,4km; Temps: 9:30h
• Etapa 12; Tavascan - Estaon; Distància parcial*: 11,2km; Distància total*: 342,6km; Temps: 3:45h
• Etapa 13; Estaon - Espot; Distància parcial*: 18,5km; Distància total*: 361,1km; Temps: 10h
• Etapa 14; Espot – R. de la Restanca; Distància parcial*: 27,9km; Distància total*: 389km; Temps: 9:45h
• Etapa 15; R. de la Restanca - Viella; Distància parcial*: 15km; Distància total*: 404km; Temps: 4h
• Etapa 16; Viella - Conangles; Distància parcial*: 24,7km; Distància total*: 428,7km; Temps: 8:30h
• Etapa 17; Conangles; Distància parcial*: 0km; Distància total*: 428,7km; Temps: 0h
• Etapa 18; Conangles – R. de la Renclusa; Distància parcial*: 21,2km; Distància total*: 449,9km; Temps: 8:30h
• Etapa 19; Aneto; Distància parcial* 12km; Distància total*: 461,9km; Temps: 6:30h

* Tant la distància parcial i total són estimacions i, probablement, poden haver diferències amb la distància real.

VEURE MÉS FOTOS

Text i fotos: Nacho Martínez