Nacho Martinez

dimarts, 21 de juliol del 2009

DEL MEDITERRANI A L'ANETO

Del Mediterrani a l’Aneto és una història que naix de casualment. La intenció era completar la travessia dels Pirineus: des del Mediterrani al Cantàbric. Però, un seguit de circumstàncies adverses i la duresa del recorregut van fer impossible completar-ho. De totes maneres ha sigut una travessia gratificant, dura i amb molta exigència física i psíquica. L’època de l’any i l’absència de llocs on poder abastir-me’n ha estat determinant en la conclusió d’aquesta història.

EN BREU PENJARÉ EL REPORTATGE COMPLET

dilluns, 25 de maig del 2009

II. ALTA RUTA PIRENAICA (El material)

EL MATERIAL
Aquest és un dels aspectes més importants d’un projecte com aquest. Tot ha d’anar mesurat i tot ha de ser imprescindible. A ningú l’agrada passejar uns quilos de més durant uns 30 dies, ni apujar-los a més de vint cims, ni dur-los a l’esquena en els més de 800 km de travessia.Per tant, ja fa molts dies que estic meditant sobre aquest aspecte i he arribat a fer la següent llista:
• Tenda de campanya (només amb 4 piquetes):
• Sac de dormir:
• Motxilla buida:
• Pals:
• Piolet
• Grampons
• Cordino de 8mm, 30m
• Arnés d’emergència, (2 cintes, huit i 2 mosquetons)
• Mapes i descripció de la ruta

• Llanterna frontal

• Fogona i estris de cuina
• Capa per a la pluja

• Jaqueta de Gore-Tex

• Folre polar

• Guants

• Gorra
• Buff
• Roba (la mínima)
• Xancles
• Menjar per a 2 dies
• Aigua
• Farmaciola
• Crema solar
• Ulleres de sol
• Telèfon
• Càmera de fotos
• Carregadors de bateries
Segurament d’aquesta llista encara hauré d’eliminar alguna cosa per tal d’ajustar-me a un pes acceptable (màx.15 kg). Més avant ho pesaré tot i ja us informaré del resultat.

diumenge, 24 de maig del 2009

I. L'ALTA RUTA PIRENAICA (La ruta)

LA RUTA

En unes setmanes vaig a fer realitat el nou projecte. Es tracta de comunicar el Cantàbric amb el Mediterrani enllaçant alguns dels cims més representatius del Pirineu en una sola ascensió. Es a dir, ascendiré a muntanyes com l’Aneto, el Vignemale o la Munia i, prop d’una vintena de cims més. Tot si el temps ho permet.
Aquesta no és, tanmateix, cap activitat nova ni tan sols per a mi. Però, reconec que és el projecte més ambiciós que mai m’he plantejat.
A hores d’ara estic treballant en el disseny de la ruta i en el material necessari/imprescindible que caldrà transportar a l’esquena.
Pel que fa al disseny de la ruta estic treballant, a banda de l’experiència personal, amb quatre llibres: Alta Ruta Pirenaica de Sergi Lara de l’editorial Desnivel, La HRP por Georges Veron de G. Veron i J. Bonneaux de la editorial Paidotribo, las 50 cumbres más bellas de la revista Pirineos i amb GR 11. Senda Pirenaica. de mar ... a mar de varios autors i de l’editorial Prames.
Del primer llibre, puc dir que és molt fiable, les seues descripcions són clares i les propostes molt adequades. Només té dos inconvenients: no du mapes i pesa molt el llibre. Pel que fa al segon llibre, aquest si porta mapes i no pesa tant, però té una pèssima traducció i desconec la seua fiabilitat en les dades que aporta. Del llibre de Prames he de dir que és el millor llibre de descripció d’una ruta que conec, cada ruta ve acompanyada d’un perfil de l’etapa i un valuós mapa 1:40000.

Ací us deixe la primera i ambiciosa proposta de la ruta d’aquest projecte.

diumenge, 26 d’abril del 2009

El vídeo de Greenpeace

Ací teniu el vídeo que ha fet Greenpeace per tal de celebrar el dia de la terra i recordar-nos que la lluita per salvar-lo continua.

diumenge, 22 de març del 2009

ASCENSIÓ AL PERDIGUERO, 3222m

diumenge, 8 de febrer del 2009

EL PREVENTORI D'AIGÜES

El Preventori es troba situat a la població d’Aigües, dins de la comarca de l’Alacantí, sota la vessant marítima de la serra del Cabeçó d’Or.

Des de fa molts segles ha estat per als alacantins un lloc d’esplai on es prenien banys curatius en les seues aigües termals. De fet se n’han trobat documents del segle XVI en els quals ja s’anomenen els banys, així com restes d’origen romà. L’any 1816 en Compte de Torrellano construí l’edifici actual que a hores d’ara es conserva en estat ruïnós.

Però, no és la seua història com a balneari la que ens interessa. L’edifici va ser comprat en l’any 1936 per l’Estat espanyol que el va destinar com a Patronazgo Infantil Antituberculoso. Entre les seues ruïnes encara es pot sentir les angoixes dels xiquets i xiquetes que hi van viure, acompanyats sempre d’una malaltia que els allunyava de la societat. Només calia visitar les diferents estances per a comprovar que la vida en la postguerra no era la mateixa per a uns que per a altres. A la vora d’un munt d’ampolles de cava vaig trobar un altre munt de llaunes d’oli de cotó que manà el poble americà per pal·liar la fam d’un poble, l’espanyol, que intentava alçar el cap després d’una guerra cruenta.

Davant l’opulència d’un edifici fet per a la burgesia del segle XIX trobem llits de molls, quiròfans, despatxos plens d’històries clíniques de xiquets i xiquetes rebutjats de la societat i separats de les seues famílies per una cruel malaltia.

En l’actualitat n’hi ha un projecte de convertir aquest edifici en un balneari de luxe. Un projecte que taparà per sempre la història d’aquestes persones, com hem fet tota la vida. I una vegada més amagarem la ronya baix de la catifa.

dijous, 5 de febrer del 2009

GALERIA FOTOGRÀFICA

El paratge del Canalons d’Alcoi és un lloc singular i agradable on podem gaudir de recórrer els seus senders entre boscos, castells i salts d’aigua.
...

dissabte, 31 de gener del 2009

Tour del Cervino

La muntanya es pot disfrutar de moltes maneres. Una de les millores formes és recòrrer-la pas a pas mentre gaudim del contacte directe amb la natura. El tresc és una activitat que consisteix en caminar dia rere dia, amb la motxilla a l’esquena i dormint cada nit en un lloc diferent. Aquesta activitat muntanyenca té cada vegada més adeptes i els Alps és l’escenari idoni per a practicar-la.

El recorregut que ens van plantejar circumval•lava al llarg de deu dies el Cervino, mítica muntanya alpina de 4.477 metres d’ altura, situada entre Suïssa i Itàlia. Aquesta muntanya és reconeguda per la majoria per ser icona de marques com la Paramount, Toblerone o Alpino. La ruta és una dura prova per a qualsevol muntanyenc a causa de la climatologia generalment adversa i l’orografia del terreny. A més, cal superar diàriament prop dels 2000 metres de desnivell positiu, travessant frondosos boscos, prats, senders pedregosos i glaceres. Per tant s’ha de carregar amb l’equip necessari per a caminar pels diferents terrenys: cordes, arnesos, grampons, piolet, etc.

Són nombrosos els paratges naturals que queden gravats en la nostra memòria per la seua bellesa: el Lac de Moiry, la Dent Blanch, el Weisshörn, el Coll de Collon, etc. També guardem un bon record de les vistes des de la terrassa del mític hotel Weisshörn que situat a dos mil quatre-cents metres fa més d’un segle que es va construir.

Després de deu dies l’alegria de tornar a vore Zermat i el cansament d’etapa rere etapa ens deixa una barreja de satisfacció i tristor. Hem fet del nostre desig una realitat i mentre pensem en nous projectes ens acomiadem dels Alps. Fins a l’altra!

dissabte, 24 de gener del 2009

La Transpeninsular

...

LA TRANSPENINSULAR A PEU
de Cadaqués a Santiago de Compostela

El nord de la península ibèrica és un magnífic escenari per als amants de les grans caminades. Tres interessants massissos muntanyencs conformen aquest territori: els Pirineus, la Serralada Cantàbrica y el massís Gallec-leonés. També gaudeix d’una diversitat natural i paisatgística insuperable. Així doncs, després d’observar totes aquestes qualitats, va nàixer la necessitat de recórrer-les d’una manera pausada i natural. La Transpeninsular a peu.

Es tracta d’un projecte llarg, dur i que requereix constància, un estat físic adequat a més d’una desimboltura en terreny d’alta muntanya o en paratges despoblats com els de la Serralada Cantàbrica.
Començàrem el repte de la Tranpeninsular de una forma casual, només volíem (ni més ni menys) recórrer el trajecte que va des de Pamplona fins a Santiago per un camí alternatiu al transitat Camino de Santiago tradicional. ¿Què millor que anar caminant per la muntanya? I això férem. A l’agost de l’any 1999 començàrem el primer pas de la Transpeninsular, vint-i-sis dies tardàrem en arribar a Santiago, amb jornades de deu a catorze hores. A vegades no existien els camins que indicaven els mapes i havíem de preguntar a la gent dels pobles, sorpresos de vore per les seues terres aqueixos nous pelegrins. D’altra banda, quan arribàvem als pobles no trobàvem on dormir i el que és pitjor no teníem la possibilitat de trobar res que menjar. Els pobles de la vessant sud de la Serralada Cantàbrica són petits i no gaudeixen de la majoria dels serveis bàsics (el pa només es pot comprar un dia a la setmana, no hi ha cap botiga on comprar els queviures...) però, en canvi, ofereixen d’una gran solidaritat i són molt hospitalaris amb els caminants.

L’any 2001 començàrem la segona etapa de la Transpeninsular, aquesta vegada en sentit contrari, des d’Irun fins a Benàsc. Vam recórrer el sender balitzat GR 11 i sense grans complicacions arribàrem a Benàsc als desset dies de eixir d’Irun. La dificultat d’aquest tram era el terreny d’alta muntanya amb una climatologia molt inestable i la gran distància i desnivell entre els refugis que utilitzàvem per dormir.
La tercera etapa, durant dotze dies de l’agost de l’any 2003, fou des de Benàsc a Puig Cerdà. La climatologia adversa ens va impossibilitar finalitzar en les aigües del Mediterrani. Cosa que agraïm ara perquè ens a facilitat dur a terme enguany una nova ruta d’enllaç entre el Mediterrani i Santiago de Compostela.
Passaren els anys i la Transpeninsular semblava estar oblidada, altres projectes a l’estranger (Alps i Andes) li van llevar el protagonisme. Però, enguany (2008) hem représ el projecte. El pas dels anys ens ha fet madurar dins del món de la muntanya. Res no és com era, des de les primeres motxilles que pesaven vora els divuit quilos fins a les d’enguany que no hi arriben als onze. Els nous materials de muntanya han reduït les dimensions i el pes, però han augmentat les prestacions, l’experiència (una gran aliada) ens ha ajudat a saber què és el que realment necessitem i què és el que no. Amb tots aquests dilemes vam reprendre de nou el projecte de la Transpeninsular.

No ens agradava la idea de començar en alt, a la Cerdanya, i finalitzar baixant cap al Mediterrani, al Cap de Creus; per això vam optar per canviar el sentit del trajecte iniciaríem el recorregut a la població de Cadaqués a la voramar i pujaríem fent una mena de volta utilitzant aquesta vegada els diferents senders que recorren els Pirineus. Per una banda, el GR11 quan marxem per la vessant sud, d’altra el GR10 per la nord, l’HRP quan volem ascendir algun cim i d’altres senders no marcats. Això ens va possibilitar dissenyar una ruta al nostre gust, ascendint el Canigó y d’altres cims emblemàtics de la zona.
Com a mostra us deixe unes fotos de l’etapa de Cadaqués a Puig Cerdà realitzada enguany durant tretze dies.