SIERRA MÁGINA, LA MUNTANYA DELS ARBRES VELLS

Amb més de dos mil metres d’alçada, palplantada al bell mig dels grans camps d’oliveres s’alça ferma la Sierra Mágina.

Gran roure

Les neus de Sierra Nevada s’esbrinen per damunt dels pujols, i miren i admiren amb enveja la solitud de la muntanya, que per aquesta cara es mostra rocallosa i despullada. Els cims més alts de Mágina vigilen el pas del petit grup de caminants. A poc a poc s’acosten al Miramundos, i al seu refugi, un edifici de forma peculiar que retalla la seua silueta en un cel blau i clar. Els caminants descansen i gaudeixen dels prats frescos de la primavera incipient al capdamunt mentre que bufa una suau brisa, fresca i neta com les de les muntanyes altes.

De tant en tant, Mágina deixa escapar petits rajos d’aigua freda i pura, i imagina racons de frescor i d’ombra entapissats com sempre d’un mantell verd d’herba. Els caminants els aprofiten per descansar; tot i que, potser, no estan cansats. 

Un escurçó creua pel camí, als peus dels excursionistes. L’ofidi estava prenent el sol de la primavera al resguard de la solitud de la muntanya, sorprès pel pas dels caminants, s’allunya ràpidament. De mentre, els ramats de xais pasturen tranquil•lament pels prats verds; i les àguiles alcen el vol dibuixant cercles al cel, sense moure les ales, albirant els cingles i els cims tacats amb la poca neu que queda de l’hivern. 

Mágina però, s’amaga d’altres secrets dins les valls més apartades dels tràfec dels senderistes. Mágina és la muntanya dels arbres vells. Hi ha alzines majestuoses i foradades on hi podrien dormir estirats a dins. També hi ha aurons, i roures. 

Els caminants passen i admiren aquests éssers vius majestuosos, i passen com un raig, com un instant en la llarga vida. Tots són arbres que saben d’història, de molta història... l’han viscuda.

Roques

Arribant al Miramundos

Refugi de Miramundos

Aurons

Descans a la vora de la fontr

Prats

Escurçó

Caminants 

Gran alzina

 

Dins d'una alzina

Paisatge

Oliveres

L'era del castell

Paisatge

SERRA DE CREVILLENT, ELS COLORS DE LA PRIMAVERA

Vista del Picatxo des de la Vella

És la primavera, l’estació més bucòlica de totes. Les flors primerenques dels ametlers i la gran quantitat de flors, unes aromàtiques i d’altres amb colors ben vius, fan d’aquesta estació una època magnífica per a gaudir de la Serra de Crevillent.

Normalment, a mitjans de febrer la floració dels ametlers arriba al seu màxim esplendor. Els bancals s’omplin de flors blanques amb un contrast viu amb el blau intens del cel i el verd dels pins. Els camps conreats ametlers arriben gairebé fins els cims en un paisatge humà de gran bellesa. Aquest paisatge però, pateix de l’abandó. Ja queden poques persones que s’animen a treballar les terres dures i seques de la serra.

D’altra banda, l’absència de grans masses arbòries a la cara de llevant fa possible la proliferació d’altres plantes d’un port menor però amb un gran interès botànic: orquídies, aromàtiques, fenolls, esparts... Tot això fa que els paisatges siguin variats i que ens trobem veritables perles que no hauríem de deixar perdre.

Bancals d'ametlers de la umbria del Picatxo

Flor d'ametler

'Pijolobo', cistanhe phelypaea

Bancal florit del Puntal

Esparts a lalloma de la Vella

Picatxo

Bancals d'ametlers

L'ERMITA DELS "ANOUERS", RECORD DEL QUE VA SER

"Ja podem tremolar que els tècnics s'han posat a treballar".

Fa molt de temps que no vull passar pel paratge crevillentí dels "Anouers", em fa llàstima i em malhumora. Qui ha fet aquest despropòsit?

Unes ruïnes es poden consolidar o rehabilitar, això significa en tots dos casos conservar-les per gaudir-les les generacions futures. Una altra cosa ben diferent és reconstruir, es a dir, fer de nou allò que ja existia, cosa que als "Anouers" ha significat la destrucció per sempre del que hi havia. 

Ermita de Sant Gaitano

Els que hem disfrutat d'aquest indret de la serra no ho podem entendre. Qui pot tenir tan mal gust per fer el que s'ha fet? 'Hem' reconstruït una ermita que no s'assembla a la que hi havia, ni amb els materials ni amb l'estètica. 'Hem' destruït les restes d'un lloc emblemàtic posant-ne d'altres que no tenen res a vore. 'Hem' fet malbé el nostre patrimoni i això no té volta enrere.

Qui ha fet això, potser, se sent orgullós de la seua obra, jo em sentiria avergonyit i sent vergonya d'ells i del que han fet.

Ahir vaig passar pels 'Anouers' i vaig vore com s'estan fent obres noves, ara al naixement; allà on brollava aquell raig d'aigua, que feia especial aquest indret de la serra de Crevillent i que, en el seu vesar continu, va fer possible el creixement dels arbres que donaven nom al paratge. Aquesta aigua que hui s'utilitza per als lavabos va ser molt valorada pels veïns de la contrada i les comarques del sud d'Alacant, fins i tot els nostres avantpassats li van atribuir set miracles.
El lloc, però, ha patit també al llarg de les darreres dècades noves construccions de casetes que no se'n sap ben bé per a què són, eliminant les que històricament han existit i que li donaven un caràcter especial: coves, cases tradicionals, contraforts, canaletes d'aigua...

Aqui vos deixe unes fotos del que hi havia i si un dia passeu per aquest indret i vos atreviu a mirar ja podreu comparar.

GR1, SENDER HISTÒRIC (4a ETAPA)

D'Oliana a Cambrils, per terres d'ermites oblidades
Ara quan el dia s’apaga, a poqueta nit, em ve a la memòria el camí del diumenge passat: la Serra de les Creus, la Valldan, les Encantades, Serra Seca, Turp, el Castell de Cambrils...

Tot just acabem de travessar l’Alt Urgell i el Solsonès se’ns obri davant nostre. Per terres de montserratines, valls amagades, masos abandonats, castells i ermites  avancem camí de la Mediterrània. 

Serra de les Creus

Ben enjorn deixem el caliu de la llar per a endinsar-nos per la Serra de les Creus i més tard per les muntanyes d’Odén. Els carrers d’Oliana romanen adormits enganxats a la son mandrosa de diumenge, mentre que la rosada de la nit lluita per no desaparèixer. Lluiten, també, una gran quantitat d’edificis històrics: castells i ermites romàniques del municipi d’Odén que esperen eixir un dia de l’oblit. L’espoli de la desgana fa que aquesta part de la nostra història desaparega després d’un llarg camí d’esplendor i ara decadència.

Però, el sender continua. Des del mirador de Serra Seca, la Valldan, les Roques Blanques i les Encantades constitueixen el magnífic paspartú que emmarca les serres de Sant Honorat i la Serra d’Aubenç. Tot i que la vista és encisadora hem de marxar, el Port del Compte s’ha amagat baix una cortina de “pluja” que realment és de neu. Així és que poc després la neu i nosaltres coincidim en lloc i hora al castell de Cambrils. Tot just en arribar al poble el paisatge s’ha enfarinat però, és una qüestió que no ens preocupa al caliu de la llar, ja hem arribat.

Sant Honorat

Ermita 

Interior de l'ermita

Interior de l'ermita

Posició privilegiada

Camí empedrat

Arribant al mirador de Serra Seca

Roques Blanques i les Encantades

Turp

Valldan i la Serra d'Aubenç

El sol vint minuts abans de la nevada

Castell de Cambrils

Nevada

GR1: EL SENDER HISTÒRIC (3a ETAPA)

De Peramola a Benavent

Allà, al camí, a on passa la vida, fa calor, plou i neva, fa vent i calma, fa tot i res alhora. 

La neu

Hui hem començat a caminar sota el fred del dematí. Els camps estan coberts d’un fi mantell de rosada que prompte es desfà i els desperta fent-los tornar a la realitat d’una primavera que ja s’intueix. El fred dóna pas a la calor; la nit al dia i l’hivern a la primavera.

Des de la nostra posició privilegiada podem albirar els masos, els castells i les ermites que ocupen tots els pujols. Una arquitectura que parla de reconquesta o més aïnes de conquesta. Edificis que ens mostren el pam a pam lluitat i conquerit, i que a crits reivindiquen que aquestes terres són cristianes (ermites) i que estan disposats a defensar-les (castells) i a viure-hi ((masos).

Passem per Sant Marc i per Pallerols, per la seua antiga escola i per l’església; i creuem el riu de Rialb per Cal Metge... i fa calor.

Pugem a la Serra de Turpí, coberta d’alzines i tatuada de llargues pistes i el Grau de les Moles. I ara neva.

Arribem a Benavent, al peu del Port de Comiols. I passegem per la vila closa observats per ningú: l’habitant més nombrós dels pobles del Pirineu. Ara un fred inventat ens travessa de dalt a baix.

Sant Marc

 

Pallerols

Antiga escola de Pallerols

Vall de Rialb

Sol i pluja

 

Després de la neu

Roca i vent

Paisatge

 

Vila-colsa de Benavent