dissabte, 31 de gener del 2009

Tour del Cervino

La muntanya es pot disfrutar de moltes maneres. Una de les millores formes és recòrrer-la pas a pas mentre gaudim del contacte directe amb la natura. El tresc és una activitat que consisteix en caminar dia rere dia, amb la motxilla a l’esquena i dormint cada nit en un lloc diferent. Aquesta activitat muntanyenca té cada vegada més adeptes i els Alps és l’escenari idoni per a practicar-la.

El recorregut que ens van plantejar circumval•lava al llarg de deu dies el Cervino, mítica muntanya alpina de 4.477 metres d’ altura, situada entre Suïssa i Itàlia. Aquesta muntanya és reconeguda per la majoria per ser icona de marques com la Paramount, Toblerone o Alpino. La ruta és una dura prova per a qualsevol muntanyenc a causa de la climatologia generalment adversa i l’orografia del terreny. A més, cal superar diàriament prop dels 2000 metres de desnivell positiu, travessant frondosos boscos, prats, senders pedregosos i glaceres. Per tant s’ha de carregar amb l’equip necessari per a caminar pels diferents terrenys: cordes, arnesos, grampons, piolet, etc.

Són nombrosos els paratges naturals que queden gravats en la nostra memòria per la seua bellesa: el Lac de Moiry, la Dent Blanch, el Weisshörn, el Coll de Collon, etc. També guardem un bon record de les vistes des de la terrassa del mític hotel Weisshörn que situat a dos mil quatre-cents metres fa més d’un segle que es va construir.


Després de deu dies l’alegria de tornar a vore Zermat i el cansament d’etapa rere etapa ens deixa una barreja de satisfacció i tristor. Hem fet del nostre desig una realitat i mentre pensem en nous projectes ens acomiadem dels Alps. Fins a l’altra!

dissabte, 24 de gener del 2009

La Transpeninsular

...



LA TRANSPENINSULAR A PEU
de Cadaqués a Santiago de Compostela

El nord de la península ibèrica és un magnífic escenari per als amants de les grans caminades. Tres interessants massissos muntanyencs conformen aquest territori: els Pirineus, la Serralada Cantàbrica y el massís Gallec-leonés. També gaudeix d’una diversitat natural i paisatgística insuperable. Així doncs, després d’observar totes aquestes qualitats, va nàixer la necessitat de recórrer-les d’una manera pausada i natural. La Transpeninsular a peu.



Es tracta d’un projecte llarg, dur i que requereix constància, un estat físic adequat a més d’una desimboltura en terreny d’alta muntanya o en paratges despoblats com els de la Serralada Cantàbrica.
Començàrem el repte de la Tranpeninsular de una forma casual, només volíem (ni més ni menys) recórrer el trajecte que va des de Pamplona fins a Santiago per un camí alternatiu al transitat Camino de Santiago tradicional. ¿Què millor que anar caminant per la muntanya? I això férem. A l’agost de l’any 1999 començàrem el primer pas de la Transpeninsular, vint-i-sis dies tardàrem en arribar a Santiago, amb jornades de deu a catorze hores. A vegades no existien els camins que indicaven els mapes i havíem de preguntar a la gent dels pobles, sorpresos de vore per les seues terres aqueixos nous pelegrins. D’altra banda, quan arribàvem als pobles no trobàvem on dormir i el que és pitjor no teníem la possibilitat de trobar res que menjar. Els pobles de la vessant sud de la Serralada Cantàbrica són petits i no gaudeixen de la majoria dels serveis bàsics (el pa només es pot comprar un dia a la setmana, no hi ha cap botiga on comprar els queviures...) però, en canvi, ofereixen d’una gran solidaritat i són molt hospitalaris amb els caminants.


L’any 2001 començàrem la segona etapa de la Transpeninsular, aquesta vegada en sentit contrari, des d’Irun fins a Benàsc. Vam recórrer el sender balitzat GR 11 i sense grans complicacions arribàrem a Benàsc als desset dies de eixir d’Irun. La dificultat d’aquest tram era el terreny d’alta muntanya amb una climatologia molt inestable i la gran distància i desnivell entre els refugis que utilitzàvem per dormir.
La tercera etapa, durant dotze dies de l’agost de l’any 2003, fou des de Benàsc a Puig Cerdà. La climatologia adversa ens va impossibilitar finalitzar en les aigües del Mediterrani. Cosa que agraïm ara perquè ens a facilitat dur a terme enguany una nova ruta d’enllaç entre el Mediterrani i Santiago de Compostela.
Passaren els anys i la Transpeninsular semblava estar oblidada, altres projectes a l’estranger (Alps i Andes) li van llevar el protagonisme. Però, enguany (2008) hem représ el projecte. El pas dels anys ens ha fet madurar dins del món de la muntanya. Res no és com era, des de les primeres motxilles que pesaven vora els divuit quilos fins a les d’enguany que no hi arriben als onze. Els nous materials de muntanya han reduït les dimensions i el pes, però han augmentat les prestacions, l’experiència (una gran aliada) ens ha ajudat a saber què és el que realment necessitem i què és el que no. Amb tots aquests dilemes vam reprendre de nou el projecte de la Transpeninsular.



No ens agradava la idea de començar en alt, a la Cerdanya, i finalitzar baixant cap al Mediterrani, al Cap de Creus; per això vam optar per canviar el sentit del trajecte iniciaríem el recorregut a la població de Cadaqués a la voramar i pujaríem fent una mena de volta utilitzant aquesta vegada els diferents senders que recorren els Pirineus. Per una banda, el GR11 quan marxem per la vessant sud, d’altra el GR10 per la nord, l’HRP quan volem ascendir algun cim i d’altres senders no marcats. Això ens va possibilitar dissenyar una ruta al nostre gust, ascendint el Canigó y d’altres cims emblemàtics de la zona.
Com a mostra us deixe unes fotos de l’etapa de Cadaqués a Puig Cerdà realitzada enguany durant tretze dies.


Veure més fotos



Dades tècniques:


Des de Pamplona a Santiago de Compostela (1999)
Dies: 26
Km aprox. 550
Des de Irun a Benasc (2001)


Dies: 17
Km aprox. 400
Des de Benasc a Puig Cerdá (2003)
Dies:10
Km Aprox. 270
Des de Cadaqués a Puig Cerdá
Dies: 13
Km aprox. 350

diumenge, 18 de gener del 2009

El Benicadell

...
Per una finestra es va introduir un gat cerval en la caseta. Era el senyor del Benicadell que li otorgà la màgia a Beatriu.







dissabte, 3 de gener del 2009

SERRA DE CREVILLENT


La Serra de Crevillent és una alineació muntanyenca que s'estén de nord-oest a sud-est entre el riu Vinalopó i la Serra d'Abanilla, pels termes d'Asp, Crevillent, El Fondó dels Frares i Albatera. Presenta forts pendents, i està constituïda essencialment per calcàries blanques liàsiques i juràsiques.
Les altures principals són: Sant Gaietà (816 m), Sant Juri (803 m), Puntal de Matamoros (693 m); els vèrtex geodèsics de tercer ordre del Monte Alto (682 m), i el Caminanto (585 m) i el de primer ordre de Crevillent (835 m) que popularment es conegut per La Vella.
La vegetació arbòria és escassa en la vessant sud (garrofers, oliveres bordes, palmeres, tamariscos, etc.) però molt poblada en la nord, amb gran quantitat de pins, coscolles, carrasques, figueres i, fins i tot, nogueretes. Abunda l'espart i les piteres, utilitzatdes antigament a Crevillent per a fer estores, i les plantes aromàtiques. Les parts baixes s'abancalaren per a conrear garrofers, ametllers.

En el segle XIX fou el centre de les correries del bandoler Jaume el Barbut.





...

FOTOS DE LA SERRA DE CREVILLENT

He fet un recull de topònims de la Serra de Crevillent. Més avant vull comentar-los i buscar-ne els arrels i afegir una fotografia de cadascun. De ben segur que no hi estan tots i que gràcies a la vostra col·laboració farem un bon llistat.



Topònims de la Serra de Crevillent:

Alt del Curro
Altet de les Torretes
Arrastraculs
Barranc de la Barbereta
Barranc del Boch, El DCVB remet la paraula Boch (grafia antiga) a Boc,
1. BOC m.
1. Mascle de la cabra; cast. macho cabrío. Carga de flassades de pel de boch, Leuda Coll. 1249. Vna vegada se adeuench que en una praderia se combatien dos bochs salvatges, e per los grans colps que's donauen exia'ls sanch del front, Llull Felix, pt. vii, c. 5. Lo cabridet anyívol, lo boch, lo gos d'atura, Canigó iv.
2. Home rústic o incapaç del tracte social. No son tots los bochs en la montanya, Eximenis II Reg. c. 12. Mas no vulles calar de tot, car tindrie't hom per boc, Fasset 58. a) Usat com a insult: Dixme «boch çull tira't avant», Spill 1094.
3. Home malfener i abandonat (Rocabruna).
8. Cap o punta de rem que a vegades passa desapercebut a les collidores d'oliva (Lledó).


Barranc del Bosch,- Segons les dades consultades, el senyor José de Rojas i Galiano (Marqués del Bosch) posseïa moltes terres per les comarques alacantines i, en especial, a Elx i els seus voltants. Per tant el topònim potser vinga del propietari de les terres del Barran del Bosch.

Barranc dels Corcons,- Segons el DCVB1. CORCÓ m.

1. Corc, insecte de vàries espècies que rosega i destrueix cereals, fruites, fusta, etc. (Camp de Tarr., Pla d'Urgell, Cast., Val., Sueca, Gandia, Pego); cast. gusano, gorgojo, carcoma. Per corcons qui rohien les bigues, no han pogut dormir, Metge Somni iii. El forment... els cuquets, com el corcó... li'l solen llançar a pedre, Martí G., Tip. mod. i, 70 b. Lo forment... li se hagués pogut avivar en corcons i pasteretes, Pascual Tirado (BSCC, vii, 324).
2. Polseta produïda a la fusta per l'acció destructora del corc (Xàtiva); cast. carcoma.
3. met. Persona molt treballadora, que no cessa de treballar (Solsona, Barc.); cast. hormiguita. «Aquesta noia és un corcó de feina». «Treballa com un corcó»: treballa incansablement.
4. met. Persona amoïnosa per la seva insistència a demanar o a parlar (Barc.); cast. pelmazo, pedigüeño.
5. met. Pensament o sentiment dolorós, que dóna angúnia i consum lentament; cast. roedor. Lo mouiment d'aquesta ira és un corcó que'ls dóna molta passió, Somni J. Joan 2853. El tresor que duus en la intel·ligència, quan l'hora no sia d'aprofitar-ló, te serà corcó de melancolia, Alcover Poem. bíbl. 89. Jo no puc enganyar... Quin corcó sento cada cop que em fa un regal!, Roig Flama 75. «Sempre tinc el corcó al cor».
Fon.:
kuɾkó (pir-or., or., men., eiv.); koɾkó (occ., val., mall.).
Etim.:
derivat de corc, o tal vegada format damunt corcoll per canvi de sufix.

Barranc Fort
Cantal de Cantalesdeu
Cantal de la Campana
Cantal de Mateu

Casa dels Candeles
Castell Vell
Castellà Corralaes
Catí
Corral del Sastre

Costera dels Dragons
Coto del Memòria

Cova de l'Aire
Cova de la Figuera 1
Cova de la Figuera 2
Cova del Carburo
Cova del Català
Cova del Llentiscle
Cova del Roïo (del soroll, de la remor)
Cova del Tio Cano
Cova del Tio Molina
El Batà
El Campanà (Campanar)
El Canastell
El Cigarró
El Còssil
El Dipòsit
El Frare
El Pi de l’Alivi
El Pla
El Puntal de Matamoros / el Penyó de Matamoros
El Terròs
El Xorret
El Xorro
Els Anouers (noguers) , Ermita de Sant Gaitano (Gaietà)
Els Evangelistes
Els Pontets
Font Antiga
Fonteta del Sarso
Forat del Bubo
L’Aigüeta
L’Almoeixa
L’Alquitrà
L’Atautet
La Caixa
La Casa del Tio Mariano
La colla (codolla) colorà (colorada), - codolla, cadolla f. [LC] [GL] Clot natural en una penya, en una llosa, etc., on la pluja, l’aigua del mar, d’un riu, etc., forma un petit bassal( DIEC, Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans). El valencià parlat a Crevillent tendeix a ometre la «d» intervocàlica «codolla>coolla» i amb el pas del temps a derivat a «colla».
La Colla (codolla) Fonda
La Foia -
Del llatí Foeva, significa "Clot" amb fonètica mossàrab.
La Mitjana
La Monja
La Palaia
La Vall dels Pins
La Vella
Les Colles (codolles) de les Porrues
Les Ermitetes
Les Moreres
Les Ortigues

Les Parretes
Llobera
Lloma Afonguda
Mina de la Cata
Mina del Marxant
Mina dels Clots
Pas del Soldat
Penya i Cendra
Penya Negra
Pla i Pico (pic)

Picatxo, Picatxo de Sant Gaitano (Gaietà)
Pou del Cura
Pouet de la Mel
Raig
Rambla de l’Amorós
Rambla de la Cata
Rambla del Poble

Ratlla del Bubo
Rincó (racó) de la Palmereta
Salt de l’Egua
Sant Isidre
Sant Pasqual
Santjuri
Senda Dolça
Serra Alta

Sext Molí
Tanca del Runar


Altres topònims de Crevillent:
He trobat aquets magnífics articles del bon amig Josep Menargues, un gran investigador de la història del nostre poble.
Josep Menargues