dissabte, 31 d’octubre de 2009

ASCENSIÓ TRUNCADA AL BESIBERRI SUD



El Besiberri amagat darrere de la boira

El soroll del vent arremolinant les fulles dels fajos deixava endevinar un dia fred i ventós als cims. La foscor de la matinada no ens permetia vore ni tan sols el camí que pisàvem. Però, això no era cap impediment per intentar l’ascensió al Besiberri Sud malgrat que, potser, ja sabíem que no hi arribaríem al cim.
A poc a poc el sol i la llum començaven a dominar el paisatge. Aquesta claror pintava de colors de tardor els arbres del bosc. Un bosc que grimpava per les muntanyes fins el domini de la roca a on només es permetia créixer algun que altre pi perdut i solitari.
A l’hora de caminada arribàrem al llac, els núvols corrien apresa i en un instant els cims estaven coberts i al minut següent lluïen esplendorosos retallats en un cel blau intens. L’atmosfera era encisadora; els aurons, rojos de fatiga estiuenca, i les pastures grogues i esgotades presagiaven un hivern imminent. El vent era fred i les roques estaven mullades. Per això el caminar era fatigós i lent, però, tanmateix continuàvem endavant. De tant en tant fèiem una ullada a rere per observar el camí recorregut. Ja feia temps que havíem abandonat el bosc i ara només trobàvem un laberint de roques amuntegades que feien equilibris impossibles.
L’ambient era humit i, fins i tot, podíem respirar i sentir la densa boira. Les gotes de pluja que a vegades eren volves de neu que desapareixien només tocar el terra. Tots quatre notàvem les mans fredes i les galtes mullades. La suor glaçava el nostre cos.
De sobte, el soroll d’una roca que havia perdut la lluita amb l’equilibri va omplir d’ecos tota la vall. L’estrèpit era aterridor. Els nostres ulls escodrinyàvem pel mig de la boira per tal d’endevinar per on queia la roca. La tasca va estar impossible i ens quedàrem més freds encara de l’esglai.
Ens miràrem als ulls. Cap de nosaltres obria la boca. A on hauria caigut la pedra? Què fem?
Però, la muntanya ja havia decidit per nosaltres. I havia determinat que ens tornàrem cap a la vall. Aqueix dia el Besiberri Sud desitjava gaudir de la seua soledat, la dels grans cims, la de les muntanyes més grandioses.




L'aigua


Color de tardor


La vall



La muntanya




El Barranc



La foto de la foto



Els prats groguencs

El llac


Els aurons



El rierol



Mirada enrere



L'arbre mort



El refugi



L'equilibri impossible
Laberint de roques



Tornant
Text i fotos: Nacho Martínez
Afegeix una imatge

dissabte, 24 d’octubre de 2009

ASCENSIÓ AL CULEBRAS I EL BALLIBIERNA, octubre 2009

El Culebras i el Ballibierna entre la boira
Un dels paratges més espectaculars dels Pirineus es troba en la vessant sud del massís de la Maladeta. Des de la població d’Aneto, que li dóna nom al cim més alt de tota la serralada, podem accedir per una pista fins al llac de Llauset. Des d’ací per un sender estret i fent pujades i baixades arribarem a la base del Culebras i del Ballibierna: objectius tots dos de la nostra ruta.
Una suau pluja i les boires que s’arremolinen entorn als cims li donen al paisatge un ambient misteriós. Es tracta d’una ascensió, en condicions estivals, sense cap complicació encara que al final haurem de fer ús de les mans. Hem de recordar que el Culebras i el Ballibierna estan separats pel famós paso del caballo, encara que és pot evitar pel la vesant sud. Des del cim en dies clars podem gaudir d’una vista única del massís de la Maladeta.

Ibón de Llauset



Vista de llarg del Ibón de Llauset

Paisatge llunar

Cap al Collado del Culebras

Terra roja

Boira

Més boira

Cim del Culebras (3062m)

Paso del Caballo i Ballibierna al fons

Si volem evitar el Paso del Caballo...

Cim del Ballibierna (3067)

Descens

Boira densa

Paisatge de Boira

Els colors de Llauset

dilluns, 19 d’octubre de 2009

EL BOSC DE CONANGLES


La tardor ja ha arribat i els boscos pirinencs es converteixen en un autèntic espectacle de colors. El bosc de Conangles n’és un exemple. Situat a l’est del massís de la Maladeta, a la vora mateixa de la boca sud del túnel de Viella, ens ofereix una exhibició de paisatges únics esguitats de catifes multicolors i amanit d'equilibris impossibles de roques que s’adrecen al cel i cims encisadors.









dissabte, 3 d’octubre de 2009

BEN NEVIS (1344M)

Primeres costeres

El Ben Nevis (1344m, 4406ft) és la muntanya més alta de Gran Bretanya. A pesar de la seua altura modesta es tracta d’un cim molt exposat a les inclemències meteorològiques i un dia assolellat, amb una brisa suau i agradable es pot transformar en minuts en una freda tempesta àrtica. A més, malgrat que el camí és ample i “no té perduda”, les boires són molt freqüents i hem de recordar que el cim està envoltat de precipicis.
Camí verd
Camí perdregós

Amb totes aquestes premisses decidim afrontar l’ascensió al cim. Al Visitors Center ens van oferir una gran informació sobre la meteorologia i algunes indicacions sobre la boira que ens anaven a trobar. Anunciaven pluja i boira amb una visibilitat a partir dels 900m de 3m.
Després de decidir continuar amb l’ascensió començarem amb les primeres rampes per tal de guanyar altura. En menys temps del que pensàvem ens trobàvem a 600m d’altura, punt clau en l’ascensió. Tot just començà a ploure i a bufar un fort vent que ens deixà ràpidament mullats i congelats.

Lochan Meall an t-Suidhe
Glen Nevis
Vam haver d’equipar-nos amb tot el “arsenal” de roba del que disposàvem, jaqueta gore-tex, gorro, dos parells de guants, etc. per tal d’evitar el fred intens, a més no podíem parar ja que si ho férem ens gelaríem.
A poc a poc anàvem endinsant-nos en la boira, la visibilitat era millor que pensàvem i no vam tenir més dificultats que les que proporcionava la climatologia. Al poc ja vam veure unes ruïnes, estàvem a 20m del cim... i no el podíem veure!
Estranyament al cim no bufava el vent ni plovia, però estàvem xopats i gelats. Només férem les fotos de rigor i cap a baix.
Vam tardar unes 6 hores en pujar i baixar els 1320 de desnivell que separen el Visitors Center del cim del Ben Nevis, la muntanya més alta de Gran Bretanya.
Camí final del Ben Nevis
Petit refugi del cim

El cim del Ben Nevis