dimarts, 18 de febrer del 2014

PERLES DEL SOLSONÈS (II), OLIUS

Església romànica d'Olius

Cementeri modernista

Cementeri modernista

Cementeri modernista

Cementeri modernista
 
Cementeri modernista

Cementeri modernista

Capvespre

diumenge, 16 de febrer del 2014

PERLES DEL SOLSONÈS (I), MADRONA

Obaga de Madrona

Església nova de Sant Pere

Camí de l'església vella

Finestra de l'església vella

Forn

Façana principal de l'esgésia de Sant Pere (Segle IX)

Creu gòtica  (Segle XV)

Església de Sant Pere i Castell de Madrona

dimarts, 11 de febrer del 2014

SERRA DEL VERD

SERRA DEL VERD (SOLSONÈS)

A vegades, com en la vida, la falta de convenciment i d’il•lusió s’apoderen d’un dia de muntanya. Ja t’aixeques pel matí poc convençut, amb la moral baixa i desil•lusionat per fer allò que normalment omple els teus temps de lleure; i que, més aïnes, et fa gaudir de la vida. A vegades, com en la vida, les coses no són com vols. Hi ha dies que no l’assaboreixes, encara que has començat la jornada de bon matí i que fas allò que més t’agrada.
Hui m’he proposat anar a la Serra del Verd. Una serra que viu a l’ombra d’altres, amagada per l’esplendorosa llum del Port del Compte, del Pedraforca o de la Serra del Cadí. 
El dia és fred, molt fred. A la Coma hi ha -3º o -4ºC i la neu ara convertida en gel augmenta més la sensació de fred. Comence a caminar amb el pensament de fer mitja volta al primer entrebanc que hi trobe. I no trigaré molt en patir-ne un. Quan el dia comença tort... ja se sap. La neu cobreix les marques de pintura que senyalen el camí, i en fan equivocar-me, i perdre un hora baixant i tornant a pujar. No sé si tornar al cotxe, si anar-me’n a fer turisme, a cremar quilòmetres, a cremar el dia. Al final he decidit continuar, buscar el bon camí. I el trobe, i el seguisc. Segur que el Caracremada va passar per aquí en la seva vida d’amagat, i ara passe jo camí de no sé on i amagat de no sé què.
Vaig pujant, ja no veig marques enlloc. Estic a punt de fer mitja volta quan veig una fita de pedres, i una altra. Al fons s’albira una collada amb un pal de senyals. Ja és tard, ja no puc pujar al Cap del Verd. Però des de la collada hi ha un camí que baixa a la Coma per un altre lloc. Dubte, les marques i el sender queden per sota de la neu i pot ser difícil de seguir. I és que vegades, com en la vida, també dubtes quin camí agafar.
Però, he de decidir-me per una opció i trie la més compromesa, la més incòmoda, el camí que no conec. Vaig camí avall. El sender és estret i sinuós, si és que realment vaig pel sender. Amb molts dubtes arribe a cal Pujol, un mas que es porta de pas entre els  penya-segats. Entre boscos de roures i pins aplegue a la Coma i al cotxe. 
Ara aturat a la vora de la carretera intente recórrer amb els ulls el camí que abans he fet amb els peus. Albirant la neu, els boscos, els penya-segats i la soledat de l’excursió... em ve la tristor de no haver gaudit del vent fred del cim que frega també el Pedraforca, ni de la visió extensa i emblanquinada de la Serra del Cadí que deixa veure els cims més alts del Pirineus. Però, com la vida, la muntanya a vegades no ens ofereix allò que hi busquem.

Matinada freda

Neu als terrats

Camí equivocat

Seera de Busa i Montserrat

He trobat fites!

Cap del Verd

Collada i Serra del Cadí al fons

Collada

Ruta de baixada

Pla de cal Pujol

Cal Pujol

Arquitectura de cal Pujol

Vista des de cal Pujol

Camí de la Coma

dissabte, 1 de febrer del 2014

LA ROCA DEL CORB, SANT HONORAT I EL ROC DE RUMBAU

LA PORTA AL PIRINEU.

Els primers contraforts de la serralada pirinenca apareixen tancant un món interior farcit de pobles, d’història, de natura i d’art.
El riu Segre al llarg de molts anys ha excavat una porta a l’Alt Urgell. Les seues aigües s’escapen camí avall per l’únic lloc possible, vigilat per penya-segats  i boscos de pins, roures, alzines...., albirat i admirat per ermites i castells encimbellats en llocs impossibles.
Ahir vaig visitar la Seu d’Urgell, vaig passejar pels seus carrers, pel magnífic barri històric i per la preciosa catedral romànica, sota la  presència majestuosa de la Serra del Cadí, la muntanya que el primer dia que la vaig veure, ja fa uns anys, em va enamorar. Una visió que, aleshores, vaig voler atrapar, quedar-me-la, abraçar-la. Sí, ahir vaig tornar a la Seu.
Pel tall fet a les muntanyes on ans només hi era protagonista el riu Segre, ara  hi passa la carretera, i ahir hi vaig passar jo. La malenconia em va envair. Anava recordant els llocs que vaig gaudir fa uns anys... Alinyà, Coll de Nargó, Montferrer, Castellbo, Castell-Ciutat, Anserall i Alàs, sobretot, Alàs. Com me’n recorde dels nens d’Alàs.
Però, tornem-hi a les primeres línies de l’article i als primers contraforts de la serralada. Hi ha una construcció meitat castell, meitat ermita, encimbellada en un punxegut penyó, envoltada de cingles i de boscos. És Castell-Llebre (segle X). Només la seua visió des de la carretera convida a visitar-la i a descobrir com –si em permeteu la paraula- collons s’hi pot accedir.
Buscant documentació, vaig trobar una magnífica ressenya d’una ruta per la serra de Sant Honorat i que passa per Castell-Llebre. La caminada té altres atractius més accessibles ja que l’ermita romànica i les runes del castell no es poden visitar perquè estan tancats en clau i des de fora no es veu pràcticament res. Una llàstima.
Però abans d’això he gaudit de la visita de la casa de la balma del Roc del Corb, una construcció de tova, molt ben conservada i que va estar habitada fins al primer terç del segle passat. Als anys vint es va celebrar una boda a la que no s’hi va presentar el nuvi, i que davant de la desesperació de la núvia es va presentar un nou candidat entre els assistents. Aquesta nova parella es va casar, van celebrar boda a la casa de la balma del Corb i, potser, van menjar anissos.
Poc més hem d’esperar-nos per trobar el següent punt d’interès. Tot just, dalt dels cingles de la balma s’hi troben les runes de l’ermita de Sant Salvador (segle XI), l’ermita romànica més menuda de Catalunya. Té unes dimensions de 3,5m x 5m, però, és que no hi ha lloc per més.
Des d’aquí i tornant pel mateix camí s’arriba a un espectacle de la natura que no ens deixa indiferents. Es tracta d’un flanqueig horitzontal pels contraforts de la Mola de Sant Honorat. Es tracta d’una travessa llarga, d’uns dos quilòmetres, a vegades aèria i molt fotogènica.  
Tot just acabant de passar aquesta “faixa” comença a ploure. L’ambient és fred però suportable. Al poc temps i més aïnes sense esforç s’arriba a la Mola de Sant Honorat, a on hi ha les runes de l’ermita (segle XVIII). Es tracta d’un indret molt bonic, no apte per a qui patisca de vertigen. Excepte pel costat que hem pujat l’esplanada del cim està envoltada de precipicis, abismes de més de cent metres (pot ser que hi hagen de més de dos-cents).


Vall ampla d'Oliana

Paisatge característic

Casa de la balma del Roc del Corb

Primers contraforts de la Mola de Sant Honorat

Paisatge motserrati

Ermita de Sant Salvador, no hi cap més

Mola de Sant Honorat

Barranc i can Boix al fons

Camí per la roca

Vista enrrere, al fons el Roc del Corb i l'Agulla del Corb

No ho sembla però, passem per aquí

Porta de l'ermita de Sant Honorat.

Vista al nord

Vista a llevant

vista a ponent

vista al sud

Cami empedrat d'accés a Sant Honorat

Boira de pluja

Vista enrrere

Tot el que es pot veure de Castell-Llebre

Castell-Llebre des de la llunyania