dissabte, 26 de desembre de 2009

I PER ACABAR L'ANY... SIERRA ESPUÑA

Ruta per la muntanya murciana, amb inici a la zona de la Perdiz i ascensió al Morrón Chico de 1444m el darrer dissabte del 2009.


Vall de la Perdiz



Senda del Caracol



Paredes de Leyva


Ziga-zaga


Paredes de Leyva


Morrón Chico

Paisatge d'Espuña


Barranc de Leyva

Pedro López

BON NADAL Y FELIÇ ANY NOU 2010

dilluns, 14 de desembre de 2009

CHERA, el Pico Ropé

Chera
Aprofitant la meua estada a València estic tractant de conéixer una miqueta més les muntanyes d’aquestes comarques. A la xarxa vaig trobar una pàgina que crec interessant www.rocacoscolla.com, d’ací vaig extreure la informació necessària (mapa, descripció de la ruta, etc) per a emprendre aquesta ruta: des de Chera al Pico Ropé tornant per les Cuevas de la Garita.
En principi es tractava d’una ruta interessant: circular, ascensió al cim, les coves, les runes del castell i el salt d’aigua eren motiu més que suficient per a visitar aquests indrets. Només la manca d’arbres i l’excessiu tram de pista li van llevar significació a la ruta.
Tota la volta està perfectament descrita a la pàgina de Rocacoscolla i no tinguérem cap problema per a orientar-nos (excepte a l’endinsar-nos en el Barranco del Agua que no trobàvem el sender) tot i que al cim amenaçava la boira.

Pico Ropé

Cim del Pico Ropé

Taula d'informació

Pico Ropé


Inici del Baranco del Agua

Mas del Castell

Runes del Castell

Salt d'aigua de les Cuevas de la Garita

Salt d'aigua de les Cuevas de la Garita

Tardor

Salt d'aigua de les Cuevas de la Garita


Salt d'aigua de les Cuevas de la Garita i castell

Mas

dimarts, 1 de desembre de 2009

PER LA SERRA D'ESPADÀ

Plànol de la ruta

No faig més que obrir la finestra i no veig muntanyes enlloc. València és massa plana. O tal volta no, els gratacels d’oficines de la ciutat s’amuntonen formant serralades de ciment, acer i vidre. Aquestos cims de formigó competeixen directament amb la Serra Calderona o les serres de la Safor. Per això és que des de la ciutat difícilment es pot gaudir de la visió de les altres muntanyes, les de veritat, les dels boscos, els rius, l’aire sà...
L’altre dia anàrem a la Serra de la Calderona, però hi és massa a prop de la ciutat i la pols i els fums dels cotxes que s’amuntonen en els zones més emblemàtiques ens van deixar un regust agredolç de la muntanya. Necessitàvem allunyar-nos una miqueta més de la ciutat, potser fins a la Serra d’Espadà per tal de trobar la tranquil·litat que buscàvem. El dissabte hi vam emprendre el camí.
Amagat dins d’una vall quasi impenetrable es troba el poble d’Aín als peus del Pic d’Espadà. Es tracta d’un poble amb els carrers blancs, estrets i retorçuts envoltat de muntanyes i boscos. Des d’aquest poble començàrem la ruta en direcció cap al Coll d’Ibola. Des d’ací cap al Pic d’Espadà.
L’estret cim ens esperava amb unes vistes de tota la costa i de les valls de l’interior, des de València fins al Penyagolosa. Però la sorpresa més grata va ser trobar una magnífica sureda amb exemplars enormes i esguitada de castanyers en la baixada cap a l’Alcúdia de Veo. Són boscos més propis d’altres indrets que em recorden a la magnífica Serra de l’Albera a l’extrem oriental del Pirineu.
El camí vora a la sèquia en el camí de Veo li va donar una miqueta d’emoció a la ruta, ens mullaríem els peus o ens enganxaríem amb els esbarzers.
A la tornada a Aín ens ve el gust agradable d’haver gaudit d’una gran muntanya que resisteix l’atac del formigó i l’avidesa dels senyors del ciment.


Carrer d'Aín

Font

Castell d'Aín

Bosc

Després del Coll d'Ibola

Pujant cap al cim d'Espadà

Vista cap al sud

Vista del Penyagolosa

Magnífica sureda

Sender de Veo

Sender de Veo

Sender de Veo