dijous, 10 de setembre del 2009

WEST HIGHLAND WAY


Com ja haureu endevinat he passat l’estiu fent alguna coseta per Escòcia. Després de la pallissa pels Pirineus necessitava fer alguna activitat menys exigent i ja feia molt de temps que volia anar-hi. El primer objectiu era fer la West Highland Way (WHW) i el segon era ascendir la muntanya més alta de Gran Bretanya, el Ben Nevis. Com he dit cap de les dues activitats requerien d’un gran esforç ni d’una tècnica complexa, l’única dificultat era la climatologia adversa.

Entrada a la vall de Glencoe
La West Highland Way és una ruta senderista de llarg recorregut. Va ser inaugurada l’any 1980 i és, a hores d’ara, la ruta més popular de Gran Bretanya. Recorre 95 milles (153km) travessant alguns dels paisatges més espectaculars d'Escòcia.
Aquesta ruta comença al costat de la ciutat més gran d'Escòcia, Glasgow, i finalitza als peus de la seua muntanya més alta, el Ben Nevis. Es pot recórrer en 7 o 8 dies (encara que també es pot fer en menys temps) gaudint d’una gran diversitat paisatgística durant les diferents etapes.
Es tracta d’una ruta apropiada per a tots els nivells i això explica, parcialment, la seua popularitat.

La climatologia no va ser favorable
Gran part de la ruta discorre a través d’antigues calçades militars construïdes per i per als exèrcits anglesos invasors. Aquesta xarxa de camins va ser vital perquè les tropes governamentals mantingueren el seu poder sobre la població de les Highlands. La vella calçada militar que comença a Tyndrum i arriba fins a Fort William coincideix en molts trams amb la ruta. Prop de 450 soldats van ser necessaris per construir l'anomenada "Escalera del Diable" (Devil's Staircase) que serpenteja deixant la vall de Glencoe als seus peus. No cap dubte que va ser batejada amb aquest nom pel gran esforç que va costar construir-la en un terreny tan abrupte.


LES ETAPES
Dia 18 : Milngavie – Drymen 19 km
La ruta comença al costat de l’obelisc commemoratiu de la WHW que hi ha en el centre de Milngavie. Després de fer-nos les fotos de rigor comencem a caminar pel sender, Prompte la ruta s’endinsa en un parc sota els arbres al costat del riu d'Allander Water. El sender és fàcil de recórrer i quasi sense desnivell, l’únic problema és la pluja que ha començat als poc minuts d’iniciar la caminada i que ja no ens abandonarà al llarg dels 9 dies que dura la ruta.


Punt de partida de la WHW

Aquest primer dia aprofitem per a fer una visita a la destil•leria de Glengoyne i tastar un glopet del exquisit licor i continuar camí per una antiga via de ferrocarril abandonada fins a Drymen.

Camí pel mig del parc

Dia 19 : Drymen – Rowardennan 24 km
La ruta de hui ve marcada per l’ascens a Conic Hill, una xicoteta colina (400m) i el llarg passeig a la vora del Loch Lomond.


Des de Drymen la ruta continua pel mig d’uns camps fins que s’endinsa en el bosc Garadhban, una plantació de coníferes molt explotada en els últims anys. A l’eixida del bosc comença l’ascens a Conic Hill. Plou amb força i, a més, fa vent. El sender és un riu amb més d’un pam d’aigua (quina enveja tindria el Vinalopó de vore tanta aigua). Sense pauses baixem cap al llac Lomond a on el vent ja no es nota. A partir d’ací i durant dos dies anirem vorejant el llac amb menudes baixades i pujades a través de boscos espectaculars i pluja intermitent.

Caminant sota la pluja

El verd s'ha de regar

Els boscos encantats


Sorprén veure en alguns racons la brossa amuntegada que malbarata el paisatge. Pensava que els escocesos eren més educats i respectuosos amb el medi ambient.

A la fi arribem a Rowardennan abans que comence a ploure encara més fort.

Lloch Lomond

Camí de Rowardennan


Dia 20 : Rowardennan – Inverarnan 26 km
Si l’etapa d’ahir va ser la dels boscos espectaculars la de hui és la de l’aigua. Mai no havia vist tanta aigua baixant de les muntanyes. Cada racó del bosc, cada barranc o simplement el sender són com a rius desbordats. Les cascades se succeeixen una rere l’altra fins afartar.

Sender

Saltant els rius


El camí és ràpid ja que els primers quilòmetres són per una pista en bon estat. Després un petit sender ens apropa a les espectaculars cascades de Inversnaid, molt prop de l’hotel Inversnaid.

Les cascades de Inversnaid


"Sender sinuós"

Després comença un tram de pujades i baixades per un sender de roques, fang i aigua fins arribar a la fi del llac. En acabar trobem una pujada i en el descens ja vegem el camping de Inverarnan.

Dia 21 : Inverarnan – Tyndrum 19.2 km
La ruta de hui comença al camping i transita a la vora del riu. El sender remonta el Glen Falloch fins que s’endinsa ja en el paisatge típic de les Highlands, amb muntanyes verdes i sense arbres.


Els erms d'Escòcia

Sol i pluja

Plantacions comercials


Com tots els dies “gaudim” d’una pluja intermitent que ens obliga a caminar amb la capa i les polaines (i el paraigües a la mà). La diferència de hui és que de tant en tant també llueix el sol.

Un descans de la pluja


Paisatge escocés


Dia 22 : Tyndrum – Bridge of Orchy 14 km
Hui tenim una curta etapa fins a Bridge of Orchy. El camí és senzill i més que una marxa muntanyenca és un passeig per la base del Ben Dorain de 3529ft. Com sempre la pluja intermitent ens obliga a mantenir l’uniforme d’aigua.
Pel camí ja anem reconeixen a altres caminants que fan la ruta i que hem coincidit altres dies.

Agradable passeig a la vora del Beinn Dorain

Pic-nic a Bridge of Orchy


Dia 23 : Bridge of Orchy – Kingshouse 16 km
La nota característica de hui és la quasi absència d’arbres en tot el camí. El paisatge és espectacular accentuat pel dia plujós que li dóna dramatisme a les muntanyes. El llac Tulla primer i la visió del Glencoe després li donen un caràcter místic envoltat de terres remotes i salvatges.

El camí és agradable, sense pujades i per una pista quasi sempre en bon estat.


Pluja i vent

Caminants

Erms

Entrada de la vall de Glencoe

L'hotel de Kingshouse és una de les posades més antigues d'Escòcia i data del segle XVII. És normal observar cérvols que s'acosten als voltants de l'hotel buscant menjar al vespre o en les primeres hores del dia.

Dia 24 : Kingshouse – Kinlochleven 14 km
Hui hem de passar per les famoses Devil’s Staircase o Escaleres del Diable que tenen pitjor nom que aspecte. Són una suau pendent que supera uns 300m de desnivell fent uns quants ziga-zaga.

Stob Deargh 3345ft

Devil's Starcase

Més erms

Entrada a Kinlochleven

El més interessant del dia és la visita al rocòdrom de Kinlochleven que disposa d’un gran frigorífic on poder practicar l’escalada en gel.


Rocòdrom de gel

Día 25 : Kinlochleven – Fort William 22 km
Última etapa de la ruta i la pluja (quina altra podia ser) ens deixa un gran souvenir en forma de forta pluja acompanyada de vent que fa que al poc temps estiguem xopats i gelats.

Loch Leven


Tig-na-sleubhaich


Muntanyes escoceses

Tig-na-sleubhaich
El primer tram de la ruta transcorre després de pujar uns 300m per una zona de bruguerars completament erma.
Només a quasi al final trobem unes grans plantacions comercials arrasades per a traure la fusta. El paisatge es desolador, i acompanyat del mal temps que patim només pensem en arribar a la fi de la ruta el més prompte possible.

Final de la ruta

Text i fotos: Nacho Martínez

dimecres, 2 de setembre del 2009

LES MUNTANYES BRITÀNIQUES

Les muntanyes i colines de Gran Bretanya, i en més petita manera les d'Irlanda, són objecte d’un nombre considerable de llistes que les classifiquen per altura, topografia, prominència o d’altres criteris. Aquestes són l’objecte de molts hillwalkers que intenten d’ascendir a tots els cims d’una determinada llista. La més antiga i més coneguda és la dels Munros, que són les muntanyes escoceses de més de 3,000ft (914m); d’altres llistes inclouen els anomenats Corbetts, Wainwrights i Marilyns.

ESCÒCIA

Munros
Els Munros són les muntanyes escoceses de més de 3,000ft (914m). La llista va ser compilada per Sir Hugh Munro en l’any 1891, i aquesta és modificada de tant en tant pel Club de Muntanyisme d'Escòcia (SMC). A diferència de la resta de llistes, els Munros no depenen d’un criteri rígid per ésser incloses en la llista, només les que compleixen la categoria de ser una "muntanya principal" són considerades com a Munros, mentre que els cims secundaris tenen la condició de known as top. Hi ha 284 Munros i 227 known as top, tots ells a les Highlands escoceses.

Corbetts
Els Corbetts són les muntanyes escoceses de entre 2.500ft i 3.000ft (762,0m i 914,4m), amb un desnivell d'almenys 500ft (152,4m). La llista va ser compilada en la dècada de 1920 per John Corbett Rooke, basada en la informació d’un escalador de Bristol i membre de l’SMC, i va ser publicada pòstumament després d'haver estat aprovada a la seua germana pel SMC. Existeixen 219 Corbetts, molts d'ells en zones d'Escòcia, que no tenen Munros, en particular Moidart, Ardgour, a les terres altes del sud i les illes d'Arran, Jura, Rùm i el Comtat d'Harris.

Donalds
Els Donalds són els turons de les terres baixes d'Escòcia amb més de 2.000ft (609,6m). La llista va ser compilada per Percy Donald. Perquè una colina siga considerada un Donald es determina per una sèrie de paràmetres una mica complicats. Un pujol amb una prominència d'almenys 30m (98ft) és automàticament un Donald, però un altre cim secundari amb una prominència de 15 m (49ft) pot ser-ne si és de suficient interès topogràfic. Hi ha 89 Donalds, molts dels quals són també Corbetts o Grahams.

Grahams
Els Grahams són les colines escoceses que tenen entre 2.000 i 2.499ft (609,6m i 761,7m), amb un desnivell d'almenys 150m (490ft). La llista dels pujols que compleixen amb aquests criteris es va publicar per primera vegada per Alan Dawson que contínua mantenint la llista, la qual conté 224 pujols.

Murdos
Els Murdos són un intent d’aplicar estrictament criteris objectius als Munros, els seus cims principals i secundaris. Són tots els cims escocesos de més de 3.000ft (914,4m) amb una prominència relativa d'almenys 30m (98ft). Hi ha 444 Murdos, enfront de 284 o 511 Munros. La llista va ser compilada per Alan Dawson.


FORA D'ESCÒCIA

Nuttalls
Els Nuttalls són colines a Anglaterra i Gal·les de més de 2.000ft (610m) i amb una alçada relativa d'almenys 15m (49ft). Hi ha 442 Nuttalls (253 a Anglaterra i 189 al País de Gal·les). La llista va ser compilada per John i Anne Nuttall i publicada en dos volums, The Mountains of England & Wales.
Amb l'excepció de Pillar Rock, un aflorament rocós al Pillar dintre del Lake District, els cims de tots els Nuttalls es pot aconseguir sense recórrer a l'escalada. Al desembre de 2008, 163 persones van completar la llista.

Hewitts
Les Hewitts són colines a Anglaterra, Gal·les i Irlanda, de més de dos mil peus (609,6 m), amb una alçada relativa d'almenys 30m (98ft). Les llistes anglesa i gal·lesa van ser compilades per Alan Dawson, mentre que la irlandesa va ser elaborada per Clem Clements. La llista respon a les crítiques que sorgeixen sobre les Nuttalls que inclouen pujols molt poc rellevants i excloent d'aquesta als 125 Nuttalls menys prominents.
Existeixen 526 Hewitts: 178 a Anglaterra, 137 al País de Gal·les i 211 a Irlanda. Les colines d'Escòcia són, per definició, excloses ja que formen part de la classificació escocesa.

Wainwrights
Els Wainwrights són turons (coneguts localment com a erms) a la Regió dels Llacs del Parc Nacional que té un capítol en una de les guies d'Alfred Wainwright de la Lakeland Fells. No hi ha més requisit per a la inclusió en la llista que posseir una altura mínima de 1.000ft (300m).

Marilyns
Els Marilyns són les colines britàniques que tenen una alçada relativa d'almenys 150m (490ft), independentment de si són cims principals o secundàries, la seua altura o qualsevol altre criteri. S’estima que hi ha 1.554 Marilyns a Gran Bretanya: 1.214 a Escòcia, 179 a Anglaterra, 156 al País de Gal·les i 5 de l'Illa de Man. La llista va ser compilada i revisada per Alan Dawson.

Fotos i text adaptat i traduit per Nacho Martinez de en.wikipedia.org/wiki/Munro