divendres, 25 de juliol del 2014

EL PUIGPEDRÓS, UNA MUNTANYA DE “SEGONA”






A la Cerdanya, en un indret poc habitat podem trobar el cim del Puigpedrós. Una muntanya que no destaca, que roman amagada de la fama de les seus veïnes. Per no ser no és ni amb més de dos mil nou-cents metres d’alçada la muntanya més alta de la seua comarca (la Cerdanya és una comarca natural dividida artificialment en tres administracions diferents: Lleida, Girona i França, és el Carlit situat a França el sostre de la comarca). Aliena, també, a la discussió sobre el seu lloc al ranking dins de la província de Girona s’aixeca altiva, donant formes arrodonides, de prats frescos i de roques amuntegades. (el Puigmal és oficialment la muntanya més alta de Girona encara que el Puigpedrós sembla que té uns centímetres més d’alçada)
El GR 11 passa molt prop del seu cim però ha preferit anar-hi a mitja alçada, en un continu puja-i.baixa a la recerca del refugi d’Engorgs. És per això que els atrevits muntanyencs del GR se’l miren tot i que finalment opten pel sender roig i blanc. 
El Puigpedrós és una muntanya plenament pirinenca, envoltada de cims aspres, de llacs amagats i de boscos. A l’estiu es mostra despullada, només alguna taca de neu adormida en els indrets més ombrívols espera pacientment les calors estivals per desfer-se i davallar pels nombrosos torrents. 
A un parell de kilòmetres de Meranges, en un revolt de la pista enquitranada hi ha una esplanissada on deixar el cotxe. Endinsant-nos per la herbosa i florida vall prompte arribarem al bosc i a la vora del riu pujarem el primer graó. En una zona de prats i bosc creuarem el riu per enfilar-nos al segon graó. Aquí el paisatge canvia i es torna més pirinenc, més alta muntanya. Ara hi dominen els prats i la roca. Al bell mig d’aquest paratge hi trobem el refugi d’Engorgs, una cabana més aïnes bruta, amb una taula, una estufa de llenya i lliteres.
A través dels petits prats anem buscant el regne de la roca i enfilant-nos cap al Puigpedrós. A la fi arribem al cim, acompanyat d’altres muntanyencs i dels cavalls que pasturen a la vora del cim. Després de fer el “marro” corresponent toca baixar per un sender primer rocallós i després herbós cap al Refugi de Malniu, un bonic refugi envoltat de llacs i boscos. Ara toca baixar per un bonic sender fins a la pista que ja agafem fins al cotxe.

La vall s'endinsa a la recerca del primer graó

Entre prats i flors entrem al bosc

Torrents

La neu davalla feta aigua  pels torrents

Senyalització de part de la ruta

Pont de troncs

El bosc va deiixant pas a altres tipus de flora

Final de la floració

Altres marques de la ruta

Paratge i refugi d'Engorgs

Art abstracte de la natura

Aspres muntanyes

El cim al fons

"Marro" al Puigpedrós

Baixant del cim

Cavall a la vora del cim

Cavalls pasturant a la vora del cim

Baixant al refugi de Malniu

Prats i pins


Llac a la vora del refugi

Refugi de Malniu

Descens a la pista

Meranges

Floració estival

Paisatge

diumenge, 13 de juliol del 2014

SERRA DE CADÍ (II)

Una nova entrega de fotos de la Serra del Cadí. Aquestes noves fotos són el resultat d'una nova ruta que passa per llocs emblemàtics d'aquesta serra, el Prat de Cadí, la Canal de Cristall, el Querforafat o el Boscall. 
Com que es tracta d'un indret sempre sorprenent i els seus paisatges són tan fotogènics la producció fotgràfica és extensa. 

Estana

Camí del coll de Pallers

Panoràmica de la Serra del Cadí

Prat de Cadí

Direcció a la Canal de Cristall

Ascens

Roca Verda

Canal de Crstall

Bosc

Prat primaveral

Panoràmica de la Serra del Cadí

Querforadat

Torrent

Paisatge

Vegetació

Paisatge

Estana


ANDORRA ALS NOSTRES PEUS: EL COMAPEDROSA

ANDORRA ALS NOSTRES PEUS: EL COMAPEDROSA

Allà on habiten els núvols i ben lluny dels sorolls de la ciutat s’amaga el cim del Comapedrosa. Una muntanya freda, envoltada de monuments de pedra i de gel, d’alts cims, de profundes valls i obscurs llacs, de neus eternes i d’incansables muntanyencs que, igual que el núvols, dia rere dia visiten el seu cim.
El Comapedrosa és el cim més alt d’Andorra i encara que no arriba als tres mil metres és una muntanya altiva i orgullosa de ser el sostre del país dels Pirineus. Totes les seues rutes presenten desnivells considerables. Potser, la pujada més accessible és la que ix d’Arinsal, passa pel refugi, els Petit Llac Negre i s’enfila per l’aresta fins al cim. Però n’hi ha més, la que puja per la Portella de Baiau o la que ve pel Pla de l’Estanyol, totes dues molt més pedregoses i incòmodes que la primera.
Nosaltres he triat una opció circular, pujar per la ruta normal i baixar pel Pla de l’Estanyol. El paisatge està pletòric d’aigua, de verd i de flors que esguiten el prats, sempre amb el permís de les pedres i de les neus que encara perduren en els indrets més ombrívols.

Vistes al Pla de l'Estanyol

Paisatge

Pel prat florit

Pel prat florit II

Petit Llac Negre

Llac Negre

Últim tram de pujada

Baixant cap al coll

Tartera cap al Pla de l'Estany

Pletòric d'agua

Arribant al Pla de l'Estany

Estany

refugi del Pla de l'Estany

Més aigua

I més aigua

Camí de baixada

Murs i flors

La pujada que hem fet pel matí

Sender

Paisatge florit

Final de la ruta