dimecres, 18 de febrer de 2015

LA TANCA DEL RUNAR, SERRA DE CREVILLENT

És una agradable vesprada de diumenge d’hivern, de les que sovintegen per aquestes terres del sud. El cel és clar i net. La serra, la de Crevillent, canvia de to; ara adquireix el color blau de les muntanyes llunyanes, i poc després es mostra retallada i dibuixada pel sol que vol amagar-se darrere de la Serra de la Pila. 
Però hui m’allunye del meu poble a la recerca del nord. Aquell nord anhelat pel seu verd que s’escampa per tot arreu, per la humitat de les seues valls i pels rius que tant necessita la nostra terra del sud. 
Un revolt de tres-cents seixanta graus em permet incorporar-me a l’autovia i, alhora, mirar per última vegada la serra de Crevillent. Tracte de retenir a la memòria aquesta image i comence a recordar.
Les ones de les llomes ixen amb el sol lateral de l’hivern, i el color de terra despullada reprodueixen la nostàlgia d’altres temps. Quede pensant en les vesprades que he passat passejant, caminant, corrent, pedalejant.. per tots els racons d’aquesta serra, i em ve al cap un lloc molt especial: la Tanca del Runar o del runal com hem acabat pronunciant els crevillentins. Quin nom més valencià! No hi ha altre indret de la serra amb un nom tan especial, fins i tot sona bé: la Tanca del Runar. 
Recorde les baixades des del Campanà sempre amb la pressa dels corredors, arribant a l’arbre penjat i al seu camí de pedres; recorde, també, l'estret sender a la vora del barranc i els corbs que hi havien ans.
Però la imatge que em ve a la memòria és la de les últimes hores de la vesprada a la tardor o a l’hivern quan la Tanca del Runar mostra uns colors ataronjats i grocs. És un paisatge de pedra i roca, d’ametlers secs, de llentiscles. És un paisatge d’estretor i de silenci...  de pau.
...i allà per damunt de les roques, ara ix la lluna.


Paisatge de pedra

Passadís

Estranya perspectiva

El Campanà

Descomposició de la roca

La Tanca des de l'interior

Ametler penjat 

La cara rocallosa de la Tanca

Lluna i roques

dimarts, 10 de febrer de 2015

LES QUATRE CARES DEL GRA DE FAJOL

Sembla que hui sí. El dia s’ha aixecat amb voluntat de mostrar el blau del cel però, amb regust d’un matí fred i blanc. Els arbres, els prats i, fins i tot, els lloms del cavalls que hi pasturen també estan recoberts d’un mantell cristalls de glaç. Mentre, el sol lluita amb poca convicció contra la fredor de la nit que ara ens abandona.  
Cara nord del Gra de Fajol
Passen els pobles en el transcórrer del camí a la muntanya mentre que tracten de desfer-se’n de la nit freda: Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Camprodon, Llanars, Setcases... I amb ells també desperten els veïns i veïnes, i el tràfec de muntanyencs, esquiadors i turistes que gosem trepitjar la muntanya.
Ja s’albira el Gra de Fajol de tant en tant i entre revolt i revolt de la carretera. És la vessant sud, la que veuré per molta estona fins que no arribe a la Coma de l’Orri. Veig el boscos de pins que s’enfilen per roques impossibles i esquitxats de blanc de neu, entremig hi ha les canals que baixen dretes a la recerca del riu Ter: el riu d’aquestes muntanyes.
Les quatre cares del Gra de Fajol m’esperen en un dia blau i fred, de sol i vent, i de solitud.

Cara 1: el Gra de Fajol feréstec. 
Cara sud
La neu ha decidit acompanyar-me tot el camí fins a la tornada. A moments és una agradable companya però d’altres és un afegit a la fatiga de les cames. Caminant a poc a poc i amb esforç em vaig apropant a la Coma de l’Orri on m’espera el vent. He travessat boscos de pi negre, rius i rierols, pujat per la neu i per la roca. He patit calor, sí calor, i fred; i el cansament de la pujada. Però, he gaudit de la visió d’una cara rocallosa i molt altiva, de penya-segats, he vist isards i muntanyencs.

Cara 2: el Gra de Fajol ventós.
A l’arribada a la Coma de l’Orri m’ha rebut el vent. Vent venturós que amb fortes ventades tracta d’evitar la meua presència. El fred i una magnifica visió de les muntanyes de Núria, el Puigmal, la Fossa del Gegant, el Tirapits... són ben presents en l’últim pas cap al cim. Alguns companys d’ascensió que igual que venen se’n van en camins tangencials també hi són presents.

Cara 3: el Gra de Fajol trist.
Cara de ponent
Faig fotos a tots els cantons mentre que tracte de mantenir-me dempeus. Hui el Gra de Fajol no vol companya, ni que el trepitgen. Segurament sent tristor de veure com les seues valls han estat malferides per telecadires i d’altres remuntadors. Ràpidament comence a baixar fins al Coll de la Marrana. La cara nord del Gra de fajol es mostra davant meu, i tota la vall d’Ulldeter, el Bastiments i tants altres cims i propòsits per a altres excursions. Prompte apareix el refugi d’Ulldeter i l’aparcament i... les multituds.

Cara 4: el Gra de Fajol solitari
És la cara de llevant, la primera que veu el sol del dematí. Protegida pel riu Ter, ara jove i juganer, es mostra inexpugnable i difícil. Des d’aquesta fortalesa, els pins guaiten ferms el pas de les aigües i dels pocs muntanyencs i turistes que gosem passar per aquestes terres. El camí s’obre per una altra ferida que fa malbé la muntanya: es la línia elèctrica que abasteix a l’estació d’Ulldeter i que ens permet prendre un cafè calentet a la cafeteria de les pistes.


Els primers contraforts del Gra de Fajol

Passarel·la sobre el Ter

La Coma de l'Orri al capdamunt

Muntanyencs i escaladors de gel

Camins tangencials

Les altres muntanyes

Paisatge de neu

El cim i el piolet

La creu del cim

Coll de la Marrana

El Gra de fajol enfuronat

Refugi d'Ulldeter

Gra de Fajol, cara de llevant

Pins i neu

diumenge, 1 de febrer de 2015

EL TAGA, 2038m

El matí desperta amb la incertesa dels dies freds. Per la finestra es deixa entreveure les primeres clarors del matí mentre em decidisc a eixir del llit que en aquestes hores atresora la calor de la nit. 
Dia de fred i neu
Sembla que el cel ras vol dominar el dia però el núvols ràpidament comencen a enteranyinar-lo i només començar a caminar cauen les primeres volves. De l’anècdota d’uns quans flocs de neu passem a una nevada persistent que ha decidit acompanyar-nos fins al cim del Taga.
El poble d’Ogassa s’acomiada de nosaltres amb un decorat de mines, salts d’aigua i boscos que amb la fredor de l’hivern han dipositat les fulles al terra teixint un mantell marró. El camí ascendeix ràpidament a buscar la pista que condueix fins a l’ermita de Sant Martí d’Ogassa. Allà el paisatge es torna blanc i més fred. Quin plaer poder seure al costat de la finestra d’un dels masos que hem vist i veure com els prats, els boscos i les muntanyes es tornen blancs mentre gaudeixes del caliu de la fornala. Però, toca pujar.
La Portella d’Ogassa ens espera amb fortes borrumbades d’aire fred. Els dits de les mans i la cara fan mal. El vent castiga qualsevol part del cos que quede descoberta. Només ens queda el camí fins al cim entre fortes ventades. De sobte apareix la creu del Taga entremig de la boira, ja hem arribat!

Eixint d'Ogassa

Comença a enfarinar

Camí

Sant Martí d'Ogassa

Pujada a la Portella d'Ogassa

Foto al res

Puigsestela

Baixant

Vent a la Portella d'Ogassa

Paisatge després de la nevada

Paisatge després de la nevada

Paisatge després de la nevada