diumenge, 28 de desembre del 2014

TORNEM A LA VENTA NADAL

En acabar l’any tenim per costum caminar per les muntanyes de l’Alcoià, l’Alacantí i del Comptat. Ens agrada finalitzar la ruta a la Venta Nadal, a tocar del castell de Penella. Habitualment, comencem a la Torre de les Maçanes, pugem al cim dels Plans, voregem el Regadiu i travessem la Serreta a la recerca de la Venta Nadal.
Hui no hem començat a la Torre, hem canviat la ruta. Els canvis, a la muntanya, també són agraïts i de vegades necessaris. Hui hem eixit d’Ibi, en temps d’Enfarinats i tirisitis i hem pujat al Menejador. Pel camí hem trobat masos i caves o pous de neu. Es tracta del Camí dels Geladors, un sender emprat tradicionalment per abaixar el gel dels pous i que va fer possible el desenvolupament de l’activitat gelatera. 
Hem vist també la sima de Simarro i hem descobert part de la història muntanyenca d’aquestes terres. Cinc-centes hores submergits en la foscor d’una gruta sense veure la llum del dia, més de vint-i-dos dies absents de la vida de la superfície van passar els espeleòlegs alcoians dins d’aquesta cova.
El paisatge des de la carena del Menejador fins a l’ermita de Sant Antoni està esquitxat d’alzines i matolls, molts amb aromes i secrets curatius. 
Caminar per l’aresta ens permet tenir perspectives a dos bandes. Per una tenim la ciutat d’Acoi amb el Montcabrer i el Benicadell al fons, per l’altra la Foia de Castalla. Davant nostre s’alça la serra dels Plans, l’Ull del Moro, la Serreta, la Serra de Aitana, la Serrella. 
Entre nosaltres i el nostre objectiu hi ha el Barranc de la Batalla, l’autovia i uns quans quilòmetres. Baixar fins al fons de la vall és una tasca ben difícil enredats en boscos i cingles. És tan difícil que ha la fi acabem per desistir i buscar altres camins més aqdequats.

Al fons la Serra dels Plans

Camí, Mas de les Foiadoretes

Indicacions enmig del camí

Un pou de neu

Simarro

Assomat-nos a la sima

Cin-centes hores dins de la cova

Sostre de la Venta Nadal


dijous, 25 de desembre del 2014

PER LES MUNTANYES DEL COMTE ARNAU, LA SERRA DEL MONTGRONY


Santuari del Montgrony
El Comte l'Arnau fou un ric noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadessa o no fer bé els pagaments promesos), va ser damnat eternament. Condemnat a cavalcar durant tota l'eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre al que li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l'Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici.
El mite del comte Arnau parteix d’una cèlebre cançó popular musicada: la “Cançó del comte l’Arnau“. 
A l’entorn d’aquesta cançó hi ha tot un món. Des de la tradició popular que parla de les aventures del comte Arnau, fins la de les persones que l’han estudiat i els literats (un compendi bastant complert de les grans figures de la literatura catalana moderna) que l’han utilitzat fins a les llegendes col·laterals. I tota una geografia plena de cingles, muntanyes, avenç, coves, monestirs i castells com els cingles de Montgrony, Sant Amanç, el forat de Sant Hou, coves de Ribes, Sant Joan de les Abadesses i el castell de les Dames o de Blancafort, 
( (http://ca.wikipedia.org/wiki/Comte_l%27Arnau).(http://blocs.xtec.cat/delaceba/tag/llegenda-comte-arnau/) 

* * *

És precisament per les terres del Montgrony o Mogrony (segons alguns estudis etimològics) per on transcorre la ruta de hui. Partint del mateix santuari del Montgrony i pujant fins a la Costa Pubilla a més de 2000m. d'alçada. Es tracta d'una ruta còmoda en condicions d'absència de neu i bon temps ja que el terreny és amable i no presenta grans desnivells. Els punts d'interès, tot i que el més important es troba a l'inici de la ruta, són nombrosos (el Mal Pas, boscos de faig, prats, les vistes del Pirineu i el Prepirineu, el búnquer del Roc dels Llams i les nombroses masies d'aquesta serralada).

El Mal Pas des del camí del Santuari del Montgrony
Escales del Santuari fetes cosntruir pel Comte Arnau
Entrada al Santuari
Cingles del Montgrony, escola d'escalada
Boscos del Montgrony i el Pedraforca al fons
Mal Pas
Refugi
Camí pel mig de la fageda
Faig
Prats i muntanyes del Berguedà
Mar de núvols a la plana de Vic
El Pirineu nevat (Circ de Núria)
Costa Pubilla (2058m)
Roc de Llams (2051m)
Búnquer del Roc dels Llams
Munatnyes, boscos i masos
Mas
El Pedraforca sempre present
Paisatge
Paisatrge
Masos
Paisatge
El santuari des de lluny
Els Gorgs de Banyuls

dijous, 4 de desembre del 2014

LA MINA DE LA SAL, SERRA DE CREVILLENT

La Mina de la Sal i la Transhumància a la Serra de Crevillent

Aquest mes he encetat una sèrie d’entrades per tractar d’imaginar com era la vida de les persones, homes i dones, que tradicionalment han tret profit d’aquestes terres de la Serra de Crevillent, a primera vista poc fèrtils. He començat fent xicotetes passejades que em donen l’oportunitat de conèixer racons de forma més exhaustiva i detallada. Aquesta forma de disfrutar de la serra em permet descobrir aspectes que en altres temps m’havien passat desapercebuts. Passejar per la Mina de la Sal n’és un exemple que m’ha fet descobrir un aspecte de la Serra de Crevillent que, sense ser totalment desconegut, en fa mirar aquestes terres i a la seua gent d’altra manera. 
La Mina de la Sal m’ha recordat l’activitat de la Transhumància i de tot el món que l’envolta. Són molts els vestigis que a res que observen delaten aquest ús. Un ús que ha perdurat durant segles i que ha aprofitat les rutes comercials de la antiguitat i que ha arribat fins fa pocs anys (segons González Prats “era aún transitada en 1972 por ovejas y cabras procedentes de Cuenca”).
La ruta de la Transhumància baixava a terres del Baix Segura seguint el corredor natural del Vinalopó. Aprofitava els recursos naturals que oferia aquest camí: l’agua, la sal i la protecció. Aquest camí mil•lenari entrava per Villena aprofitant les llacunes salades de Villena i Salines i continuava per Elda, Petrer fins arribar a Asp. Com a testimoni d’això tindríem els primers assentaments i fortificacions de les valls del Vinalopó, el Monastil, la Tabaià... En arribar a Asp el camí es bifurcava, un ramal cap a l’Alcúdia d’Elx i l’altre travessava la Serra de la Maera cap a Crevillent, el Baix Segura i Múrcia. Així és com arribem a aquest indret de la nostra serra. 
A la zona del les Ortigues (segurament aquest topònim tinga l’origen en la paraula artigues) hi ha nombroses restes d’edificacions i coves que segurament eren emprades pels transhumants en les llargues estades en aquestes terres. També hi trobem xosses, construccions en pedra seca molt freqüents per aquesta part de la serra i que també han pogut estar emprades per aquestes persones.
D’altra banda, la sal esdevingué en una matèria de comerç entre les terres marítimes i les d’interior. Aquesta sal, necessària per als ramats, és també el conservant natural de carns i peixos. Així és com des de les salines de la Mata a les llacunes salades interiors de Villena i Salines s’ha configurat un itinerari comercial i ramader entre les terres de l’interior de la península i les costeres. 
Un altre testimoni d’aquesta activitat l’hem de buscar en els antropònims que podem trobar per exemple a Crevillent. El cognom Serrano fa referència als transhumants vinguts de la Serranía de Cuenca, així tenim també toponímia com la que fa referència a la Cañada de los Serranos al Baix Segura.
Una altra activitat que podem observar a la zona de la Mina de la Sal és la existència de pedreres i, possiblement picapedrers (algunes de les peces de la base de l’Església de la Plaça tenen les mateixes característiques que les que s’hi troben aquí, són conglomerats de clòtxines).
Els camins que trobem estan reforçats amb murs de pedra, aspecte que demostra l’ús intensiu d’aquesta ruta. A més, en llocs molt estratègics trobem fortificacions per controlar els camins.
Així és com una curta passejada m’ha mostrat un aspecte de la història de la Serra de Crevillent pràcticament desconegut per mi. 


Vistes al Castell Vell

Construcció: mina o pedrera?

Mina?

El Frare

Mina de la Sal

Mina de la Sal

Paisatge

fons marí fossilitzat

Estranyes formes

Paisatge del Castell Vell

Conglomerat de conquilles

Formacions al Barranc Fort

Vegetació al Barranc Fort

Formacions en la pedra


Xossa de la Bigotilla

Si voleu saber-ne més cliqueu aquí

Recurs bibliogàfic:
MEDEROS, A. i RUIZ L. (2000). Transhumancia, sal y comercio fenicioen las cuencas de los ríos Vinalopó y Bajo Segura. Alacant. Servicio de Publicaciones de la Universidad de Alicante. https://www.academia.edu/1136307/Transhumancia_sal_y_comercio_fenicio_en_las_cuencas_de_los_r%C3%ADos_Vinalop%C3%B3_y_Bajo_Segura_Alicante_

dijous, 27 de novembre del 2014

ELS BOSCOS EMBRUIXATS DE VILADRAU

El Castanyer de les Nou Branques

Als peus de les muntanyes del Montseny hi ha el poble de Viladrau, un poble envoltat de grans extensions de boscos i regat per nombroses fonts d'aigua pura i freda.
Els boscos del Montseny són espessos i extensos. Una gran varietat d’arbres configuren un tapís que canvia de color amb el pas de les estacions, però que sempre, en tot moment, ens captiva amb una sensació de boscos encantats; de boscos habitats pels donyets i per les bruixes.
Alguns arbres del Montseny són grans i vells, molt vells. Els castanyers en són un exemple. Amagats en indrets ombrívols observen tot el que passa al seu voltant, el tràfec dels animals del bosc, dels recollidors de castanyes, d’excursionistes i de caçadors, que també n’hi ha per aquestes terres.
El Castanyer de les Nou Branques –encara que ja no té les nou que el seu nom fa pensar continua anomenant-se així- porta molts centenars d’anys per aquestes terres i coneix la seua història, els seus habitants i, sobretot, els éssers màgics que habiten aquestes muntanyes.
Aquesta ruta ens fa disfrutar dels paisatges i dels boscos que en un dia plujós com el de hui ens introdueix en aquest món d’encanteris.