dimarts, 11 de febrer de 2014

SERRA DEL VERD

SERRA DEL VERD (SOLSONÈS)

A vegades, com en la vida, la falta de convenciment i d’il•lusió s’apoderen d’un dia de muntanya. Ja t’aixeques pel matí poc convençut, amb la moral baixa i desil•lusionat per fer allò que normalment omple els teus temps de lleure; i que, més aïnes, et fa gaudir de la vida. A vegades, com en la vida, les coses no són com vols. Hi ha dies que no l’assaboreixes, encara que has començat la jornada de bon matí i que fas allò que més t’agrada.
Hui m’he proposat anar a la Serra del Verd. Una serra que viu a l’ombra d’altres, amagada per l’esplendorosa llum del Port del Compte, del Pedraforca o de la Serra del Cadí. 
El dia és fred, molt fred. A la Coma hi ha -3º o -4ºC i la neu ara convertida en gel augmenta més la sensació de fred. Comence a caminar amb el pensament de fer mitja volta al primer entrebanc que hi trobe. I no trigaré molt en patir-ne un. Quan el dia comença tort... ja se sap. La neu cobreix les marques de pintura que senyalen el camí, i en fan equivocar-me, i perdre un hora baixant i tornant a pujar. No sé si tornar al cotxe, si anar-me’n a fer turisme, a cremar quilòmetres, a cremar el dia. Al final he decidit continuar, buscar el bon camí. I el trobe, i el seguisc. Segur que el Caracremada va passar per aquí en la seva vida d’amagat, i ara passe jo camí de no sé on i amagat de no sé què.
Vaig pujant, ja no veig marques enlloc. Estic a punt de fer mitja volta quan veig una fita de pedres, i una altra. Al fons s’albira una collada amb un pal de senyals. Ja és tard, ja no puc pujar al Cap del Verd. Però des de la collada hi ha un camí que baixa a la Coma per un altre lloc. Dubte, les marques i el sender queden per sota de la neu i pot ser difícil de seguir. I és que vegades, com en la vida, també dubtes quin camí agafar.
Però, he de decidir-me per una opció i trie la més compromesa, la més incòmoda, el camí que no conec. Vaig camí avall. El sender és estret i sinuós, si és que realment vaig pel sender. Amb molts dubtes arribe a cal Pujol, un mas que es porta de pas entre els  penya-segats. Entre boscos de roures i pins aplegue a la Coma i al cotxe. 
Ara aturat a la vora de la carretera intente recórrer amb els ulls el camí que abans he fet amb els peus. Albirant la neu, els boscos, els penya-segats i la soledat de l’excursió... em ve la tristor de no haver gaudit del vent fred del cim que frega també el Pedraforca, ni de la visió extensa i emblanquinada de la Serra del Cadí que deixa veure els cims més alts del Pirineus. Però, com la vida, la muntanya a vegades no ens ofereix allò que hi busquem.

Matinada freda

Neu als terrats

Camí equivocat

Seera de Busa i Montserrat

He trobat fites!

Cap del Verd

Collada i Serra del Cadí al fons

Collada

Ruta de baixada

Pla de cal Pujol

Cal Pujol

Arquitectura de cal Pujol

Vista des de cal Pujol

Camí de la Coma

2 comentaris:

  1. Amic, Dues coses: m'agrada el que escrius i com ho escrius. Una més encara: supose que la majoria de les excursions les fas tot sol. Supose també que et trobaràs gent, persones, personatges...tipus singulars. Parles amb ells? Els preguntes? Eixirà algun dia algun d'ells en aquestes pàgines?
    D'altra banda vulguera recomanar-te un blog que parla molt d'aquest països terra endins, be de des de punts de vista diferents: http://pedresvistes.wordpress.com/

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per l'adreça. És molt interessant. De ben segur que visitaré alguna de les perles que descriu.
    D'altra banda comentar-te que efectivament moltes vegades vaig sol a la muntanya. Les serres del Solsonès són poc concurrides i normalment fas 6 o 7 hores caminant i no hi trobes a ningú.
    Molts masos, ermites, castells, torres de guaita, estan abandonats i es pot entrar i visitar, d'altres estan conservats i a vegades restaurats gràcies a la voluntat dels propietaris de les finques.
    Pren nota de la teua observació i intentaré posar testimonis de la gent que amb el seu esforç està fent que aquest patrimoni cultural i arquitectònic no es perda.
    Moltes gràcies per les teues observacions, sempre són molt interessants

    ResponElimina