dissabte, 31 d’octubre de 2009

ASCENSIÓ TRUNCADA AL BESIBERRI SUD



El Besiberri amagat darrere de la boira

El soroll del vent arremolinant les fulles dels fajos deixava endevinar un dia fred i ventós als cims. La foscor de la matinada no ens permetia vore ni tan sols el camí que pisàvem. Però, això no era cap impediment per intentar l’ascensió al Besiberri Sud malgrat que, potser, ja sabíem que no hi arribaríem al cim.
A poc a poc el sol i la llum començaven a dominar el paisatge. Aquesta claror pintava de colors de tardor els arbres del bosc. Un bosc que grimpava per les muntanyes fins el domini de la roca a on només es permetia créixer algun que altre pi perdut i solitari.
A l’hora de caminada arribàrem al llac, els núvols corrien apresa i en un instant els cims estaven coberts i al minut següent lluïen esplendorosos retallats en un cel blau intens. L’atmosfera era encisadora; els aurons, rojos de fatiga estiuenca, i les pastures grogues i esgotades presagiaven un hivern imminent. El vent era fred i les roques estaven mullades. Per això el caminar era fatigós i lent, però, tanmateix continuàvem endavant. De tant en tant fèiem una ullada a rere per observar el camí recorregut. Ja feia temps que havíem abandonat el bosc i ara només trobàvem un laberint de roques amuntegades que feien equilibris impossibles.
L’ambient era humit i, fins i tot, podíem respirar i sentir la densa boira. Les gotes de pluja que a vegades eren volves de neu que desapareixien només tocar el terra. Tots quatre notàvem les mans fredes i les galtes mullades. La suor glaçava el nostre cos.
De sobte, el soroll d’una roca que havia perdut la lluita amb l’equilibri va omplir d’ecos tota la vall. L’estrèpit era aterridor. Els nostres ulls escodrinyàvem pel mig de la boira per tal d’endevinar per on queia la roca. La tasca va estar impossible i ens quedàrem més freds encara de l’esglai.
Ens miràrem als ulls. Cap de nosaltres obria la boca. A on hauria caigut la pedra? Què fem?
Però, la muntanya ja havia decidit per nosaltres. I havia determinat que ens tornàrem cap a la vall. Aqueix dia el Besiberri Sud desitjava gaudir de la seua soledat, la dels grans cims, la de les muntanyes més grandioses.




L'aigua


Color de tardor


La vall



La muntanya




El Barranc



La foto de la foto



Els prats groguencs

El llac


Els aurons



El rierol



Mirada enrere



L'arbre mort



El refugi



L'equilibri impossible
Laberint de roques



Tornant
Text i fotos: Nacho Martínez
Afegeix una imatge

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada