
dissabte, 26 de desembre del 2009
I PER ACABAR L'ANY... SIERRA ESPUÑA

dilluns, 14 de desembre del 2009
CHERA, el Pico Ropé
En principi es tractava d’una ruta interessant: circular, ascensió al cim, les coves, les runes del castell i el salt d’aigua eren motiu més que suficient per a visitar aquests indrets. Només la manca d’arbres i l’excessiu tram de pista li van llevar significació a la ruta.
Tota la volta està perfectament descrita a la pàgina de Rocacoscolla i no tinguérem cap problema per a orientar-nos (excepte a l’endinsar-nos en el Barranco del Agua que no trobàvem el sender) tot i que al cim amenaçava la boira.
dimarts, 1 de desembre del 2009
PER LA SERRA D'ESPADÀ
Plànol de la ruta
No faig més que obrir la finestra i no veig muntanyes enlloc. València és massa plana. O tal volta no, els gratacels d’oficines de la ciutat s’amuntonen formant serralades de ciment, acer i vidre. Aquestos cims de formigó competeixen directament amb la Serra Calderona o les serres de la Safor. Per això és que des de la ciutat difícilment es pot gaudir de la visió de les altres muntanyes, les de veritat, les dels boscos, els rius, l’aire sà...
L’altre dia anàrem a la Serra de la Calderona, però hi és massa a prop de la ciutat i la pols i els fums dels cotxes que s’amuntonen en els zones més emblemàtiques ens van deixar un regust agredolç de la muntanya. Necessitàvem allunyar-nos una miqueta més de la ciutat, potser fins a la Serra d’Espadà per tal de trobar la tranquil·litat que buscàvem. El dissabte hi vam emprendre el camí.
Amagat dins d’una vall quasi impenetrable es troba el poble d’Aín als peus del Pic d’Espadà. Es tracta d’un poble amb els carrers blancs, estrets i retorçuts envoltat de muntanyes i boscos. Des d’aquest poble començàrem la ruta en direcció cap al Coll d’Ibola. Des d’ací cap al Pic d’Espadà.
L’estret cim ens esperava amb unes vistes de tota la costa i de les valls de l’interior, des de València fins al Penyagolosa. Però la sorpresa més grata va ser trobar una magnífica sureda amb exemplars enormes i esguitada de castanyers en la baixada cap a l’Alcúdia de Veo. Són boscos més propis d’altres indrets que em recorden a la magnífica Serra de l’Albera a l’extrem oriental del Pirineu.
El camí vora a la sèquia en el camí de Veo li va donar una miqueta d’emoció a la ruta, ens mullaríem els peus o ens enganxaríem amb els esbarzers.
A la tornada a Aín ens ve el gust agradable d’haver gaudit d’una gran muntanya que resisteix l’atac del formigó i l’avidesa dels senyors del ciment.
Carrer d'Aín
Font
Castell d'Aín
Bosc
Després del Coll d'Ibola
Pujant cap al cim d'Espadà
Vista cap al sud
Vista del Penyagolosa
Magnífica sureda
Sender de Veo
Sender de Veo
Sender de Veo
diumenge, 22 de novembre del 2009
EL RIU CHICAMO







Les surgències d'aigua han afavorit el creixement d'una frondosa vegetació enmig d’un desert. Com a dada distintiva, cal fer menció d'un tipus de palmera que es troba al riu i a les rambles properes coneguda com a palmera de rambla o phoenix ibèrica que s'assembla molt a la coneguda palmera datilera però amb fruits més petits i de pitjor qualitat. Aquestes palmeres són apreciades pels palmerers perquè els individus masculins tenen inflorescències amb gran quantitat de pol·len. Altres espècies vegetals són els oms, els baladres i els canyissers.
Pel que fa a la fauna, el riu Chícamo és l'únic punt d'interior de la regió de Múrcia on podem trobar el fartet o Aphanius iberus.
Text original de: http://www.regmurcia.com/servlet/s.Sl?sit=a,884&r=MuP-116-DETALLE_GUIA_BASICA
Traducció i fotos: Nacho Martínez