El darrer diumenge, el 21 de febrer, vaig fer realitat un repte que tenia en ment des de fa ja alguns anys: finalitzar una marató urbana. Després de córrer moltes mitges maratons urbanes, de muntanya, maratons de muntanya i, fins i tot, la marató i mitja del Penyagolosa en tres vegades, només en restava córrer els 42,198 km d’una marató urbana.
L’escenari triat fou la marató de la ciutat de València, en un dia gris i amb alguns moments de pluja. L’ambient estava una mica descolorit –almenys no era tan festiu com el de la mitja marató de Santa Pola que havia fet unes setmanes abans-, doncs alguns carrers estaven deserts de públic.
La primera mitja de la cursa anava força bé, la velocitat augmentava conforme passaven els quilòmetres i el cansament no semblava notar-se. Ja tenia molt prop el meu objectiu: el bus de les 3:15. Només estaria a un minut o dos per davant. De sobte, vaig escoltar que el senyor Quilòmetre Trenta em cridava “Ei! ...que estic ací! ...ara veuràs el que és bo! I així és com d’anar a 4:35 vaig passar a córrer a 6 minuts per quilòmetre. Els últims dotze van ser terrorífics i només l’orgull d’acabar va fer possible l’arribada a la meta.
A la fi, amb bona companya i amb molt de coratge vaig poder finalitzar aquesta prova, amb 3:27:31. Una cursa que per a mi ha estat la més dura de la meua experiència “atlètica”, més encara que qualsevol cursa de muntanya.
L’escenari triat fou la marató de la ciutat de València, en un dia gris i amb alguns moments de pluja. L’ambient estava una mica descolorit –almenys no era tan festiu com el de la mitja marató de Santa Pola que havia fet unes setmanes abans-, doncs alguns carrers estaven deserts de públic.
La primera mitja de la cursa anava força bé, la velocitat augmentava conforme passaven els quilòmetres i el cansament no semblava notar-se. Ja tenia molt prop el meu objectiu: el bus de les 3:15. Només estaria a un minut o dos per davant. De sobte, vaig escoltar que el senyor Quilòmetre Trenta em cridava “Ei! ...que estic ací! ...ara veuràs el que és bo! I així és com d’anar a 4:35 vaig passar a córrer a 6 minuts per quilòmetre. Els últims dotze van ser terrorífics i només l’orgull d’acabar va fer possible l’arribada a la meta.
A la fi, amb bona companya i amb molt de coratge vaig poder finalitzar aquesta prova, amb 3:27:31. Una cursa que per a mi ha estat la més dura de la meua experiència “atlètica”, més encara que qualsevol cursa de muntanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada