EL MONT ARARAT, 5137m

El mont Ararat, 5137m

L'Ararat des de Dogubayazit

El mont Ararat o Ağrı Dağı en turc és un volcà de 5137m, situat a l’extrem oriental de l’actual Turquia. El nom en turc significa «muntanya del dolor»; mentre que en kumanji (la llengua kurda) se l'anomena per Çiyaye Agiri, que significa «la muntanya de foc»; així mateix en armeni, país del qual és símbol nacional se’l coneix per Massis. No obstant totes les designacions que fan els diferents pobles que hi viuen a la seua ombra, el volcà es conegut, sobretot, per la seua relació amb el moment bíblic del diluvi. Doncs es aquí a on molts estudiosos situen les restes de l’Arca de Noé.

L’Ağrı Dağı és un estratovolcà de 5137m (en algunes referències indiquen 5165m), aïllat de la resta de muntanyes i que forma un con perfecte que s’alça per sobre de l’altiplà de l’Anatòlia per més de 3500m. Això fa que la seua prominència siga de les més importants del planeta. A pesar d’aquest aïllament se’n poden trobar altres volcans al seu voltant, com ara el Petit Ararat, d’uns 3900m d’alçada i el Tenderek. El mont Ararat és el més gran i impresionant de tots els cims de Turquia i va ser el centre dels antics regnes de Urartu i Armènia, situats en la vall del riu Araxes (al nord de la muntanya) y la zona del llac de Van al sud.

L'ombra de l'Ararat

La seua majestuositat i l’omnipresència en el paisatge han fet que aquest cim haja sigut identificat des de l’Edat Antiga com una muntanya mística i sagrada. És la muntanya que la Bíblia identifica com el lloc a on va desembarcar Noé després del Diluvi. Aquesta identificació, no obstant, ha estat sempre discutida. Uns argumenten que la Bíblia es refereix a les “Muntanyes d’Ararat” que s’identifiquen amb el país d’Urartu. Altres, sempre han defès aquest cim com el lloc a on es va posar l’Arca. Són nombroses les investigacions i expedicions que s’han fet amb l’objectiu de trobar l’Arca, així com les fotografies aèries que semblen haver-hi trobat restes. No obstant, no deixen de ser especulacions sense consistència científica.

Segons algunes fonts, allà per 5600 AC. una crescuda de les aigües del Mediterrani i el Màrmara van inundar la vall fluvial provinent d’un extens llac d’aigua dolça proper que, amb la irrupció de les aigües del Bòsfor, es va convertir en el Mar Negre actual. Segons aquestes opinions, les inundacions resultants van afectar a les granges i poblacions de la costa donant suport a la història de diluvi universal. Aquesta muntanya també és l’escenari d’una altra llegenda: Els Deu Mil Màrtirs de l’Ararat.  Segons aquesta llegenda deu mil soldats romans convertits al cristianisme foren crucificats en aquesta muntanya per ordre de l’emperador.

Capvespre al Camp II

Pel que fa a l’ascensió de la muntanya s’ha de dir que es tracta d’una activitat senzilla sempre i quan la climatologia ho permeta. Només l’alçada i el desnivell poden significar una dificultat, encara  que això es pot evitar amb una bona preparació i aclimatació. Els mesos d’estiu el camí està lliure de neu quasi fins el cim, es quan els senders es tornen pedregosos i la polselguera pot convertir-se en un malson. No obstant això, s’ha de tenir molt en compte la climatologia ja que aquesta pot canviar en qualsevol moment, deixant un dia clar i solejat en un dia de neu i tempesta. De totes les maneres, es tracta d’una experiència muntanyenca interessant. 

Vida nòmada

Per accedir a l’Ararat és necessari obtenir un permís del govern turc i que s’ha de tramitar almenys quaranta dies abans. El permís s’ha de confirmar a la ciutat de Dogubayacit. És precís entrar-hi com a mínim amb un guia de muntanya i un cuiner turc segons les normes del govern turc.

En l’ascensió s’estableixen dos campaments d’altura, el primer a 3200m d’alçada i el segon a 4100m. El material és transportat en cavalls d’un campament a l’altre, a on trobarem les tendes de campanya ja muntades i preparades per ser utilitzades.

És habitual fer l’ascensió en cinc jornades, el primer dia s’accedeix al Campament I i es fa nit, la segona jornada es puja fins el Campament II i es torna a baixar fins el Camp I, el tercer dia s’accedeix al Camp II a on es fa nit per afrontar en la quarta jornada la pujada al cim i el descens fins el Campament I. L’última jornada es fa la baixada fins el punt d’inici.

1r dia. Ascensió al Campament I

Caòtica ciutat de Dogubayazit

El sol llueix i el cel està clar, no obstant la quantitat de pols en suspensió no ens permet observar d’una forma nítida en nostre objectiu, l’Ararat.

Eixim de la caòtica però encisadora ciutat de Dogubayacit en una furgoneta amb la companya del guia, el cuiner i l’encarregat de conduir els cavalls amb el material. Prenem direcció cap a Iran, la frontera del qual està a pocs kilòmetres. Abans d’arribar-hi ens desviem per un camí de pedres i pols, ja en clara direcció cap a l’Ağrı Dağı. Quan més ens apropem més definida és la seua silueta. Al cap de més d’una hora arribem a un replà a on una desena de furgonetes, enmig d’un caos organitzat i de la pols, deixen a altres expedicions alhora que recullen als que ja han finalitzat l’ascensió.

Més caos organitzat

Material que es descarregat dels cavalls i de les furgonetes es barreja amb el que és carregat tant per pujar com per baixar. Sorprèn la destresa i la maduresa de xiquets de dotze o tretze anys a l’hora de carregar, pujar al cavall o damunt de la furgoneta. Malgrat la situació d’aquests nens se’ls veu feliços i amb molta il·lusió per contribuir a les tasques dels seus pares.

Hem de recordar que el poble kurd ha estat maltractat per tots els governs que afecten el seu territori. Es tracta d’un poble d’origen nòmada que va quedar amb terra de ningú a l’establir-se les fronteres. El poble kurd es distribueix pel Turquia, Síria, Irak, Iran i Armènia. És la minoria més gran del món, les seues terres històriques són riques en gas natural i petroli. No obstant això, és un poble pobre que viu de la ramaderia i de l’agricultura, sobretot de cereals. Encara és ben freqüent el nomadisme com hem pogut comprovar en les muntanyes del Taure i en l’Ararat. 

Campament I

Comencem a caminar per un paisatge aspre i secallós, no hi ha arbres, només alguns cardos i molta roca i pols. Ens trobem amb alguns expedicionaris que ja baixen i que ens diuen que han tingut un temps

espantós, amb neu i granís en el Campament II. Al poc de caminar ja trobem algun campament nòmada. Els xiquets venen corrent a veure’ns. Ens ofereixen ayran, una espècie de iogurt líquid i de gust fort. També ens ofereixen joguets molt rústics que han fabricat ells mateixos amb l’objectiu d’aconseguir unes lires. Continuem fins el campament I a on som rebuts amb un bon sopar preparat per Moustapha, el nostre cuiner.

2n dia. Ascensió al Campament II i tornada al Campament I

Xiringuito-bar de l'Ararat

El dia de hui és per aclimatar. A pesar d’haver fet una bona adaptació a l’altura en les muntanyes del Taure, ja que varem pujar els 3723m de l’Embler i dormírem per damunt del 3000m, volíem assegurar-nos de la nostra adaptació al medi. 

La pujada és monòtona, sempre per senders rocallosos i empolsegats. Són prop de mil metres de desnivell. L’única nota diferent del camí és la aparició miraculosa d’un venedor de cervesa a meitat de camí. Sí, una tenda de campanya a l’estil dels nòmades és el refugi d’un jove que passa l’estiu venent beguda fresca als expedicionaris que hi passen. En aquest racó coneixem una expedició iraniana que ens sorprèn per la seua indumentària, poc adequada per al cim que volen pujar; i per la seua simpatia. Després de prendre una cervesa Efes acompanyada de fruits secs: cacaus fregits amb mel i sèsam, macadàmies, i ametlles d’albercoc; continuem camí avall cap al Campament I.

Per la nit sentim cantar en un campament proper. La festa continua part de la nit. Mentre que nosaltres intentem descansar. 

3r dia. Ascensió al Campament II, preparació de l’atac al cim

L’ambient de hui és tens. Per a molts és la primera vegada que ascendeixen a una muntanya tan alta i existeix molta incertesa respecte a com respondrà el cos a l’altura.

Polseguera

Al poc d’arribar al Camp II vegem baixar l’expedició iraniana que amb el seu peculiar equipament han assolit el cim i baixen contents cap el Camp I. Els transmetem les nostres felicitacions a aquest simpàtic grup que amb més voluntat que ofici han aconseguit el seu somni.

Sembla increïble com s’han pogut aixecar les tendes de campanya enmig d’un munt de blocs de basalt. Per cert, aquest campament pot ser perillós en cas d’una sulsida de pedres ja que són molts els blocs que mantenen l’equilibri per sobre nostre.

Camí de roca i pols

Al costat del nostre campament hi ha un grup d’asturians que també intentaran a l’endemà l’ascensió de l’Ararat. Ens han contat que els de la festa de la nit d’abans varen ser ells. Sembla que el seu campament va ser visitat per la guerrilla kurda i que entre tots ho van celebrar amb el sacrifici d’un corder i ballant i cantant. Amb aquestes converses i d’altres va passar la vesprada i prompte la nit va fer acte de presència. Amb un sopar a les sis varem acomiadar el dia i a dormir ja que a la una de la nit tocava alçar-se per desdejunar. 

4r dia. Cim Ararat i descens Campament I

Nit fosca

És la una de la matinada i toca alçar-se. El desdejuni està preparat. Alguns hem demanat a Moustapha, el cuiner, que ens guarde una mica de sopa calenta i ...coenta. és el revulsiu necessari per poder començar a caminar en mig d’una nit tancada i fosca.

Primeres passes

Comencem a caminar, el ritme és ràpid, potser molt ràpid. S’ho advertisc al guia, mentre que la resta de components respiren de tranquil·litat. Tothom pensava que només ells tenien fatiga i ningú no hi havia dit res. Seguim pujant a poc a poc, el dia està clarejant i el fred és cada vegada més intens. Un poc abans d’arribar a la zona a on comença la glacera el fred és quasi insuportable. Segons hem calculat, la sensació tèrmica pot ser d’uns quinze o vint graus sota zero. Posar-se el grampons amb aquesta temperatura sembla una feina gairebé impossible, encara que amb un poc de paciència tot és pot fer.

Cim

Ens queden uns metres per arribar al cim i el vent pren força, les mans no responen i, fins i tot la càmera de fotos no és capaç d’obrir l’objectiu, està glaçada. No obstant, en arribar al cim ens oblidem del fred, són altres les emocions que ens sobrevenen, la satisfacció d’un repte aconseguit i la felicitat de contemplar una visió única en la confluència de les fronteres de quatre països, en una muntanya mítica i històrica com l’Ararat, Al final faig funcionar la càmera de fotos, encara que l’objectiu no obri del tot. Fem les fotos de rigor del cim més alt de Turquia, de la muntanya a on, potser, es va posar l’Arca de Noé, el cim dels armenis i la muntanya de foc del kurds. Ara queda el descens, mentre que observem l’ombra triangular que dibuixa l’Ararat en l’horitzó de l’Anatòlia turca. 

Fred extrem

Ara ja en el descens vegem la verticalitat de allò que hem pujat, el Campament II són uns puntets blancs enmig d’un mar de pedra. L’altre campament ni es veu. El descens és lent, sembla que dol deixar aquesta muntanya. En la baixada podem observar el Petit Ararat i altres cons volcànics, així com els mars de lava que se escampen per tota la part baixa de la muntanya.

En arribar al Camp II fem un descans i prenem un esmorzar preparat per Moustapha i en descansar un poc i replegar les coses comencem a baixar. Fem la paradeta obligada en el xiringuito a prendre una cervesa de celebració i cap al Camp I.

5è dia. Descens al punt d’inici

Fardatxo, l'unica fauna salvatge.

Ja baixem al lloc a on ens va deixar la furgoneta, en el camí els nens i nenes nòmades venen corrent a buscar-nos. Saben que anem de baixada i que probablement els donarem tot allò que ens ha sobrat. Durant els dies de expedició vaig guardar les xocolatines per a ells, una bossa d’ametlles d’albercoc i altres coses que vaig repartint en un vore i no vore de mans que apareixen i desapareixen. Alguns nens ens demanen crema solar ja que tenen la pell molt afectada pel sol implacable de la muntanya.

A poc a poc anem baixant i deixant arrere els campaments nòmades.  En arribar al pla de les furgonetes no n’hi ha cap. El replà està solitari, però en un instant hi apareixen cinc o sis perseguides per un núvol de pols, pels nens que hi havíem vist el primer dia. Gaudim de vore com arriben les noves expedicions amb les seues robes netes i lluentes, i les pells blanques típiques dels europeus del nord.

Amb tot això la nostra furgoneta està preparada, pugem i prenem rumb cap a Doguyabecit a on acabarà aquesta aventura muntanyenca. Ara tocarà fer un poc de turisme per la ciutat de Van i Estambul.

Ascensió al mont Ararat, 5137m by Slidely - Slideshow maker