diumenge, 4 de gener del 2015

ELS RASOS DE PEGUERA

Estany glaçat
Encara no havia acabat l’any. La neu només cobria les parts més altes dels Rasos de Peguera i no sempre amb continuïtat. No obstant això, l’ambient era fred, molt fred als racons més obacs, indrets on predominava el fred i el gel, paisatges blancs de rosades i glaç i d'arbres despullats.
El nostre caminar era lleuger i conscient del que ens esperava. Ja coneixien aquest tipus de paisatge de suaus pujols i esquitxos de pins enmig de la blanca neu. De fet des de la nostra posició podíem albirar les muntanyes del Port del Compte, la Serra del Verd i l’Ensija que tant havia trepitjat mesos enrere. Des del Santuari de Corbera els nostres passos s’havien adreçat a Peguera, travessant boscos de faig, restes de mines i rius... congelats, rius on l’aigua transcorria per sota del gel enmig d’una fredor intensa.
Peguera
Arribar a un poble abandonat sempre ha estat una sensació agredolça. Per una banda, la curiositat de retrobar un lloc ple de records de vida; i d’altra, la tristesa de l’abandó i l’oblit de les vivències que durant generacions s’han produït al poble de Peguera. Vivències marcades per l’esforç i el sacrifici de arrencar a la terra allò necessari per sobreviure, i dic arrencar en el sentit més literal. Pel camí vam veure restes de les mines, vam travessar un túnel construït per a baixar el carbó fins a Cercs.
En aquest cas, l’arribada al poble, no podia ser diferent. Només la confortable situació del poble al sol del migdia feia augmentar l’alegria d’arribar al poble.
Als Rasos les famílies jugaven amb la poca neu que es mantenia en un joc de resistència entre la calor del sol i el fred de la nit. Els nens baixaven les suaus pendents amb trineus de plàstic mentre els pares vigilaven atentament a l’espera de qualsevol entrebanc que pogués produir-se. El nostre pas va passar inadvertit mentre que ascendíem a la part més alta dels Rasos.
Hi ha plaers que són difícils d’expressar però, què agradable és baixar de la muntanya quan el camí és còmode i acompanyen unes amples vistes! Entre prats, boscos i estanys glaçats van tornar al Santuari de Corbera. Entremig una font i un parell de masos abandonats i enderrocats posats allà com per a recordar-nos la saviesa i l’amor a la natura de moltes generacions de berguedans, homes i dones que van saber viure i conviure amb un medi difícil però fascinant.  

Santuari de Corbera

Estany

Pel mig de la fageda

Túnel de la mina

Glaçada

Peguera

Peguera

Rasos de Peguera

Paisatge de neu

Vistes

Paisatge

Llac gelat

Racó prop de Corbera

Santuari de Corbera

Santuari de Corbera


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada